De tot i de res

Aquest any 2015 No puc prometre que sigui el millor, però sí desitjar-vos que sigui genial. No puc prometre que tot sigui felicitat, però sí intentar que sempre tingueu un somriure als llavis. No puc prometre que no hi hagi tristesa, però sí que us faré costat quan més ho necessiteu. Us desitjo un bon any 2015, en les millors companyies, família, amics, salut i economia. Que sempre, quan algú us faci plorar, sigui de riure, i quan rigueu, sigui de pura felicitat. I que, dels moments tristos, sempre us en pogueu sortir sense massa dificultat i amb algú al costat. Bon any 2015!!! :)

La nit va passar ràpidament i agradable. Semblava que fossin amics des de feia temps quan, en el fons, gairebé no es coneixien. - I doncs, com va la carrera? - Molt bé! La veritat és que m'encanta, tot i que té assignatures molt complicades, sobre tot a mida que va avançant. - Ha de ser molt difícil compaginar-la amb la feina. - M'està costant, però ho estic aconseguint. Si cal m'ho prendré amb més calma per tal de poder treballar. Al cap i a la fi, estudiem per treballar, si ja tinc feina, millor que intenti conservar-la. - Tranquil-la que, entre l'expedient i el currículum, a les empreses se't sortejaran. Totes et voldran i hauràs de triar tu. - Au va! No siguis ximple! - M'estàs dient ximple? De cap manera! És la veritat, de debò. A la Diana se li començaven a notar els colors a les galtes. Intentava amagar-ho, però no podia. - Gràcies. Tot i això, no ets el més adient pe...

- Quina cara? - Aquesta de... has fet mal a la teva empresa per res, ets un imbècil. - Ei! Que és la meva cara! Potser no del tot, simplement em sap greu que ens hagis deixat penjats. - Tenia els meus motius. En primer lloc, tot i que no és el més important, els diners, ara cobro més. En segon lloc, els mitjans. Ara tinc moltes eines, més avançades i, no t'ofenguis, perquè tu se suposava que no eres de l'equip, ara tinc un boníssim equip al darrera que m'ajuda moltíssim, quan abans era pràcticament jo sol. I, finalment, el canvi de companyia. El necessitava. Estava fart dels de més amunt, que pretenien que respectés uns plaços d'entrega impossibles perquè només buscaven els guanys econòmics i no tenien ni idea del temps necessari per a la investigació i la seva dificultat i que, per si fos poc, s'enduien els mèrits - La cara de la Diana va canviar de seriosa a compassiva, es notava que l'Al...

A l'Albert se li va fer llarg el dia. Tot i que tenia moltes coses a fer, cap no l'absorbia prou com per deixar de pensar. D'una banda tenia ganes de prendre alguna cosa amb la Diana però... potser tenia preguntes que ell no podia resoldre. Potser ara ella havia avançat més del que ho havia fet ell. Per sort, no era una idea massa lògica, al cap i a la fi, ella havia hagut d'adaptar-se al curs de les seves investigacions i seguir tal com ell ho havia deixat, i això ja era prou complicat. Esperava poder-la ajudar. Finalment van ser les sis de la tarda i va poder marxar cap a casa seva. Havien quedat després de sopar, de manera que es va fer un dels seus sopars preferits, arròs amb ou ferrat i salsa de tomàquet, i després es va anar a canviar. No volia anar massa arreglat, era una cita, mig de feina, mig d'amics, però tampoc volia anar molt sport. Va agafar el primer que va trobar a l'armari que encaixés per l'ocasió. Uns pantal...

- Hola Albert! Com va la nova feina? - Molt bé! Ja estic molt ben adaptat. - Tot bé? Me n'alegro moltíssim, tot i que se't troba a faltar... - La seva veu era sincera però despreocupada, ell es va preguntar si era veritat, ell mai no li havia caigut bé a ella. - Au va! Segur que estàs la mar de bé sense mi! - va tantejar el terreny, s'estava adonant que no li era del tot indiferent la seva resposta. - Tenint en compte que el teu trasllat m'ha permès investigar, estic molt bé però, ara que no et tinc per resoldre dubtes... costa més. A l'Albert li va caure l'ànima als peus, el seu interès era merament laboral. No l'hi extranyava, com li podia interessar un home que sempre l'havia ignorada, per no dir que ni tan sols l'havia tractada amb dignitat? - Ja saps que pots trucar-me quan vulguis. Per preguntar, per molestar, pel que necessitis eh? De veritat. La seva sinceritat va astorar la Diana. Ella només li volia d...

- En teoria no, però parlant amb administració potser aconseguiríem que els paguessin alguna cosa pels "drets" - va fer les cometes amb els dits - del que farem servir, i que haurien de tenir patentat. I què més? - I després em preguntava, què passa amb les meves investigacions? - Seran absolutament confidencials i no les podrà compartir amb ells, si és el que vol demanar. - I si descobreixen alguna cosa nova ells, la podran aplicar amb normalitat? No ens ho endurem tot? - No, la cosa és que vostè pugui seguir tal com ho va deixar però aquí. - Em sembla bé. - Llavors què? S'apunta? - Està bé, sí, m'agradaria treballar per la CIA. - Benvingut a bord. Ara li portaré el contracte. Estaven a mitjans de mes, i per això l'Albert havia d'acabar el mes treballant a la seva antiga empresa i a la setmana següent traslladar-se a la CIA. El canvi se li va fer molt estrany. Estava acost...

- Ei! No abaixis el cap! Estic parlant amb tu - va dir ell rient -. T'avergonyeixes del que he dit? - No! Al contrari! No n'estic avergonyida, però no estic acostumada a que em diguin coses així. - Doncs ja és hora que això canviï. I l'última cosa que et vull dir és aquesta. Et demano disculpes per tractar-te de manera indecent i espero no haver-te ofès. - Tranquil. - Doncs Diana, molta sort, i espero que em truquis de tant en tant informant de la situació - va picar l'ull. - Segur que t'hauré de demanar mil consells i aclariments. Moltíssimes gràcies Albert. De veritat. - No es mereixen. Estem en paus? - És clar! - Doncs, si no et fa res, he d'anar a la CIA a demanar un favor. - A la CIA? Un favor? - Ostres! he oblidat explicar-te un petit detall. Quan torni parlem. La Diana va quedra perplexa, "la CIA?", va pensar. L'Albert va arribar a l'edifici i va entrar per la porta principal. Tot i ja haver-hi estat, l'...

Van seguir conversant una estona. Al cap de dos minuts van picar suaument a la porta. Era la Diana. Els dos se la van quedar mirant. El Joan l'analitzava, no apreciava el seu potencial com l'Albert i intentava buscar-lo. En canvi l'Albert la mirava amb admiració, n'estava orgullós. Ella va torbar-se en veure'ls mirar-la i va abaixar la mirada al terra un moment. - Joan, tens una trucada per la línia 2. És el responsable de les inversions de Tecnoenergy, sembla nerviós. - Gràcies Diana. Ara m'hi poso. Albert, confio en tu. Crec que tens una proposta a fer a la Diana. L'Albert va somriure, la Diana es va posar més vermella però alhora va fer cara d'espant. "Què em pot voler proposar aquest ara? A saber..." va pensar. Seguia aquest fil d'idees fins que el mateix Albert la va interrompre. - M'acompanyes al meu despatx, si us plau? - Ella el va seguir insegura, atemorida, li feia por -. Tranquil-la, no és res dolent, no tens motius per ...

Sempre m'ha fascinat la pluja, suposo que la gent no hi veu la màgia, però jo sí, i m'encanta. És inimaginable que, tot i que està més que explicat físicament, un conjunt enorme de minúscules gotetes de pluja pugin al cel i s'aguantin allà dalt, aparentment sense res que les ajudi. I que, de sobte, comencin a caure, mullant-nos, i recordant-nos que estem vius. Potser la pluja complica molt les coses. Potser fa que el dia sigui més desagradable. Al cap i a la fi, anar mullat per la vida no és el més recomanable, sobre tot en dies en què no fa sol. A més, és més fàcil relliscar, els transports no van tan àgils... No ajuda. Malgrar tot, hauríem d'aprendre a valorar-la. Aquesta aigua que cau del cel és la que fa que els horts vagin millor, ens desperta, ens anima. Perquè, encara que no en siguem conscients, quan fa temps que no plou, hi ha una tensió invisible en l'ambient q...

- A veure si ho entenc, te'n vas a la CIA a investigar el mateix però, no només ens deixes plantats sinó que, a més a més, t'emportes tota la informació que tenim? Ens vols arruinar Albert? Per l'amor de Déu, portes des que vas acabar la carrera treballant aquí! Per què...? - Per començar Joan, m'emporto tota la informació perquè la tinguin allà però no us la trec, vosaltres la seguireu tenint, però no exclusivament, podreu seguint investigant. Ja intentaré que us compensin d'alguna manera el fet de treure-us el monopoli de la informació però no prometo res. I, a més a més, estaré investigant en el mateix camp però per a usos diferents! - Doncs, qui vols que segueixi investigant? Ets l'únic amb capacitat per seguir com ho has deixat, tan avançat, i després, nosaltres investiguem sobre energies sense cap camp gairebé! Part important de la nostra feina é...

Tot ésser humà d'aquest món ha tingut els seus alts i baixos en aquesta vida. Moments en què, ja sigui per una xorrada, ja sigui per algun motiu important, s'han sentit eufòrics o absolutament depressius. A vegades passa, fins i tot, sense saber perquè. Però el fet és que, no és de dèbils estar deprimit. No és de dèbils plorar i cridar fins a caure desfet. El que és de dèbils és adaptar-se a estar així i resignar-se a viure sense fer res per evitar-ho. Aquesta és la principal diferència entre els dèbils i els forts. Les persones fortes tampoc estan sempre bé. No viuen en un món de flors i violes. Viuen com tots, en un món on no tot és bonic, però on tampoc tot és lleig o trist. El que fan ells és aferrar-se a les coses bones, valorar la vida pels bons moments i no pels dolents, per tal de poder sortir de la seva mala situació tan aviat com els sigui po...

Una altra de les moltes coses que les diferenciava era la seva opinió sobre l'Albert. Mentre que a la Natàlia li encantava que se la mirés de dalt a baix i li llancés mirades indiscretes, la Diana li havia deixat molt clar des del primer dia que no toleraria que la tractés com un objecte i li tenia bastanta mania. La seva relació era estrictament professional, l'única cosa que valorava en ell eren els seus estudis. Ella estava estudiant enginyeria de l'energia i treballava a l'empresa de becària, ella aspirava a poder fer el que ell feia algun dia. Fora de la feina amb prou feines el saludava. En arribar, la Natàlia va seure a la seva cadira i, mentre encenia l'ordinador va comentar. - Avui l'Albert està raríssim. Li he portat el cafè i m'ha donat les gràcies mirant-me als ulls! Tu creus? - Potser comença a ser una mica decent. Ja seria hora. - va dir la Diana entre dents, i es va posar a treballar. - Hola noies. ...

Quan ja estaven els dos tranquils, van mirar-se i es van aixecar. - Anem a fer una volta? - Som-hi, et convido a un gelat, conec una geladeria molt bona a prop d'aquí. Fan els millors cucurutxos de Londres i els gelats estan boníssims. En arribar van mirar tots els gustos que hi havia, que no eren pocs. La Laura dubtava. - De què el vols? - No ho sé! Sempre dubto entre nata i xocolata o stracciatella. - Fem una cosa, jo me'n demano un i tu l'altre, va bé? Així tindràs els dos. - Em sembla bé. - Doncs Angelo, dos cucurutxos de la casa, un amb nata i xocolata i l'altre de stracciatella, si us plau. - Marchando! Aquí tens noi. Bon profit! Quan la Laura ja estava girada l'Angelo li va picar l'ullet a l'Àlex. - Gràcies! Van seure en uns bancs que hi havia per allà a prop per gaudir del gelat quan, de sobte, l'Àlex va dir: - Ves amb compte, a vegade...

No todos los días son buenos. Por suerte para mí (de momento), mis malos días son relativamente malos, es decir, son malos en comparación a mis días normales; pero reconozco que no tienen nada de malos respecto a muchos otros. Este miércoles fue un mal día para mi. Empezó como todos los miércoles, con el valor añadido del estrés de dos exámenes (lo cual ya es mucho), pero terminó con dos exámenes con tendencias desastrosas. Ambos suspendidos (creo). Para mucha gente quizá eso sea lo normal pero eso, a mi, no me sirve ni de consuelo ni de excusa. Aunque eso no es lo peor. Hay cosas que, mucha gente no valora. A veces ni siquiera yo las valoro. Tengo el gran privilegio de ir a la universidad, mucha gente sueña con eso y no se lo puede permitir. Hay gente que ni siquiera sabe lo que es. Y yo voy, y lo echo a perder. Suspendo, a veces no aprendo. No avanzo. Y todo porque? A eso ya no puedo responder. Supongo ...

No matter if it's cloudy, no matter if it's windy, no matter if it's stormy. Every day and night, no matter how dark the night is, the stars will always shine. You might not see them but, believe me, they're there and, considering it's always calm after the storm, you'll see them again. Just be patient, survive, don't panic. Do your best and time will tell. You don't need to be perfect, you don't need to deal with everything for everyone. If something goes wrong, you'll be able to sort it out, but maybe it won't! Don't worry before it is time. Someone said: "If it has a solution, why to worry? And, if there isn't any, why to worry?" Let's consider it the positive way and hope there is a solution. A way out of all this. A way back to normality. A way back to calm. But, never forget. You might be worried, you might be sad, however, there's always a positive look, or another reason to be happy. Smile, always smile.

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

En un món com el que vivim, donar les gràcies és una cosa que fem poc i, tenint en compte que cada vegada depenem més dels altres, hauria de ser més aviat al revés. De fet, hi ha estudis que demostren que, les persones que més donen les gràcies, són més felices. No sé si funciona o no, però també m'agrada ser agraïda, així que... Gràcies. Gràcies als de la família que m'ajuden, m'animen i em donen suport en tot el que faig (o com a mínim en la part que els agrada). Gràcies per haver-me ajudat a ser el que sóc, arribar on estic i aconseguir tot això. Gràcies a les persones que fan d'aquest món un món millor, on no tot és corrupció i malalties, sinó on també hi ha cada vegada més nens que poden començar a estudiar i aprendre, créixer i viure sense tantes limitacions. I gràcies als amics, que m'aguanten com sóc i m'ajud...

Quan va arribar, l'Àlex estava esperant assegut a les escales, absort, remenant-se el cabell amb la mà, nerviós. Va aixecar la vista i es va trobar amb la mirada de la Laura, que el buscava. - No sabia si vindries - va dir ell quan va arribar davant seu. Ella no va contestar. L'Àlex estava incòmode en silenci però la Laura no volia dir res, i a ell li feia por -. Prefereixes seure o caminar? La Laura va encongir les espatlles. - Digues alguna cosa, si us plau. El teu silenci m'està matant. - No tinc res a dir que valgui la pena. Eres tu qui volia parlar amb mi remember? - Tens raó. Volia demanar-te perdó. T'he portat això- va dir ell donant-li un ram de roses vermelles preciós i que, a sobre, olorava de meravella. La Laura el va olorar i va dir fluixet: - Gràcies. - Et mereixes això i molt més. Seu, si us plau - va dir, movent-se per deixar-li més lloc. Va sospira...

Há dois tipos de pessoas neste mundo. Os otimistas, que são capazes de encontraro lado bom  em todas as coisas que lhes acontecem, sem considerar o má que possa ser a sua situação; e as pessimistas, que não vão à procura da felicidade. Não porque achem que não exista, mas porque têm a certeza que não a vão encontrar. Eu acho que sou das otimistas, e penso que esse é o verdadeiro problema dos pessimistas. Porque não é a qualidade de vida das pessoas o que faz com que elas sejam mais ou menos felizes, mas a atitude com que a afrontam. Uma pessoa que cada vez que tem um problema (cai) começa a chorar sem parar e não se pode levantar nem com a ajuda dos outros, não dá valor ao lado positivo das coisas, e acredita que a felicidade é uma coisa inalcan...

There's something I'd like to be able to do. I'd like to be capable of concentrating when I study. But it looks like something impossible to me. Everyday when I try to write my 500 words, I believe I really get into writing. I can almost feel my mind doesn't think in anything else but writing. But this doesn't happen when I try to study. Maybe because its an obligation, maybe because writing is a hobby... but I'm supposed to be studying something I like. What am I doing with my life if I like better what I do as a hobby than what I'm studying so I can do it for a living? I suppose the difference is the pressure. I don't get any marks or have tests in writing but I have to pass my tests and finals at university. And also... writing is my way of expression. I write what I feel, I write to feel free. Writing is not my job, is what I do to improve my day and my life, apart from studying what I like best. I'm not sure. But I won't give up at lookin...

Al cap d'aproximadament mitja hora va sonar el telèfon. La Madison va despenjar i, en sentir qui era, va picar l'ull a la Laura. Ella però, només sentia el que contestava la seva amiga. - Hola Àlex. Sí, és aquí amb mi. Sí, està bé, només una mica confusa. No sé si ella vol parlar amb tu... Vols parlar amb ell Laura? Ara s'hi posa, i no fiquis més la pota, capdesuro! - va afegir fluixet. - Necessito parlar amb tu Laura - va dir amb veu trista. - T'escolto - ella es feia la dura. - Personalment. - Per què? - Si us plau, Laura - era gairebé una súplica - necessito veure't. - Està bé - va dir ella seca, mirant a la Madison. Ella li ensenyava un paper, el va llegir. Hi posava: "Digues-li lloc i hora i penja sense dir res més" - Picadilly Circus d'aquí a mitja hora - i va penjar abans que ell contestés. - Però què se suposa que he de fer ara? - Primer arriba 5 minuts tar...

Avui en dia, els nens i nenes (i també els que ja no ho som tant), neixem amb els dits posats a les tecles. La tecnologia, i les comoditats en general, estan perfectament integrades en el nostre estil de vida i, no només no ens imaginem viure sense tenir-ho, sinó que, probablement, no en seriem capaços. Malgrat tot, això no només passa amb la tecnologia, sinó que comencem a ignorar coses molt més importants. Sense anar més lluny, només cal que parlem de menjar. És molt trist que la majoria nens ni tan sols sàpiguen d'on surten la majoria d'aliments. Que pensin que els pollastres "surten" sense cap ni potes i amb la goma posada, o que ignorin que els pèsols són les llavors d'una planta i surten d'una beina, perquè mai no ho han vist. Aquest és un dels problemes de la nostra societat, ens estem oblidant de com eren les coses abans. No a l'Edat Mitjana, no. Simplement abans que arribessin els mòbils, la ...

Potser la Lluna és només un satèl-lit. Potser la Lluna és només un trosset de roca que vaga per l'espai al voltant del nostre planeta Terra. Potser la Lluna és una mera bombolleta dins un oceà d'estrelles, planetes, galàxies i objectes còsmics en general. Però la Lluna és, alhora, molt més que tot això. Quan era petita (i potser fins i tot més ara), la Lluna era una mena de força superior per a mi. El seu posat inmutable i superior, juntament amb les seves fases invariablement canviants, fan que cada dia, veure-la sigui, d'alguna manera, especial. Tot i això, el que la fa vertaderament màgica és el seu poder. La facultat de, quan em llevo al matí i surto de casa, de tot menys desperta, amb poques ganes de fer res més que dormir i encara menys de viure, atreure la meva mirada cap al cel i fer que m'adoni que tinc sort de viure en un món com el meu, on hi ha coses tan misterioses i genials com una roca que vola i brilla anomenada Lluna, que m'ajuda a carregar...

Era tard, i la mare de la Madison dormia. Van entrar sense fer soroll i van anar a la seva habitació. Va treure un llit fet de sota el seu. - És el llit del meu germà. Vivia aquí fins fa un any però sempre el tenim fet per si vol tornar o fer-nos una visita. Va explicar amb un somriure. Era com si es coneguessin de tota la vida, tenien moltes coses en comú i parlaven sense vergonyes. Van estar gairebé tota la nit xerrant de mil coses, s'entenien l'una a l'altra. - Maddie, necessito un consell. Què faig ara? - No ho sé ben bé. D'una banda et diria que anessis a parlar amb l'Àlex i li diguessis que vas defensar el Matt perquè et va semblar el més just en aquell moment però de l'altra... t'aconsellaria que el fessis patir una mica per tal que vegi que ha de confiar més en tu, que pots tenir amics i que no només li faràs cas a ell. De fet, sentint-me en veu alta, et diria que fessis la segona opci...

Trying to describe a moment of my life is quite difficult for me right now. I have so many days in my memory but so little ideas of what to write about. I'm thinking of a day that happened about 16 years ago. I was a three-year-old girl like any other who was living her first day of school, for the second time. Yes, although I was 3, I had never gone to kindergarden, but had gone to school one year before I was supposed to. Don't believe I was very intelligent, even though I hope so, that wasn't the reason why I was there. When I was 2, my parents started looking for a kindergarden for me to go to, but there wasn't any which had the schedules they needed. All of them closed before they could pick me, so they went to the scool I was supposed to go one year later. They talked to the teacher in charge and the only condition was I couldn't need to wear baby napkins so, since by that time I didn't, I kind of passed the test, and started school. I don't remembe...

Yesterday I missed but today let's do something mixed. I wrote a bit of Wrong place, wrong time, and also Escac i Mat, hope you enjoy! - I just... I just know it, I opened it without a key or any effort - he was nervous, he didn't have the answers they wanted and was affraid for then to think he was guility of whatever had happened inside the house. - Do you know why it was open or who opened it? - No, I didn't see anyone while I was there. But what has happened in that house? Is Ton ok? - So you don't know? - No, of course not. He was just my colleague at work. Please, tell me what happened. - He has disappeared. He was probably abducted. - What about his parents? And why would anyone abduct him? - They weren't there that night, they had left to a little house in the Pyrenees. It looks like they knew he'd be alone. Do you know any reason why someone would do it? - No. Unless... - Unless what? - He has working on a case which was quite a big trouble. ...

- No és culpa teva Laura. Tu només has intentat ajudar el que estava en una situació pitjor, no et sentis malament. A més, si s'han barallat és cosa seva. - Però no he entès al final... es barallaven per mi o per tu? La Laura va trencar a riure en mig dels plors. La situació vista des de fora resultava còmica i trista alhora. - No ho sé, la veritat. - Va dir la Madison, també rient.- Crec que el Matt es barallava per tu i l'Àlex... lluitava encegat sense saber gaire perquè. Suposo que ell pensava que el Matt ho havia fet per revenja i que era per mi, però ha vist que era per tu i s'ha confós tant que ha estat pitjor. Ja saps que els homes... si els parles de més d'una cosa alhora es posen nerviosos, pobrets. La Madison intentava tranquil-litzar la Laura fent-la riure, i ho estava aconseguint. - Jo pensava que el Matt i jo erem només amics i que era també el que ell volia. Però la veritat ...

Va admirar el paisatge. El cel estava tenyit de tons rosats i ataronjats per la posta de sol. Encara es veia una punteta vermella de l'astre que s'amagava rere les muntanyes. Com cada dia, va pensar. Però hi ha dies imprevisibles, aquell n'era una mostra. Potser les coses no estaven tan clares com semblaven. Potser tot podia canviar sense previ avís. Al dia següent va anar a la feina apreciant més els petits detalls. Va seure a la seva taula i va donar una volta a la cadira giratòria tot pensant. Estava absort mirant per la finestra quan va arribar la Natàlia. Li portava el cafè, com cada dia. Sempre que ella li deixava sobre la taula ell li tirava una mirada fugaç, misteriosa, això atreia les dones però tenia les defenses baixes i el fet d'estar una mica enyorat per si marxava l'estava canviant. Així que es va limitar a somriure i a dir un sincer "gràcies". Malgrat que a ella la va sorprendre el canvi, va marxar sense dir res...

I'm doing day 2 again because I'm following someone's "rules/tips, etc..." and I get the mails quite late so, in orther to go at a time, I'll repeat this one :) This commitment isn't about writing anything specific so... today I've decided to write a little bit of Escac i Mat (which is not the part I published) but anyway, I wrote my 500 words (aproximately). One more day!!

Suddenly, the little light that entered through the door had disappeared. He was lost in the dark. He started moving in circles, looking for some kind of reference, some kind of light. He panicked. And then, something fell strongly on his shoulder. He jumped, terrified. His heartbeat accelerated. He started moving and trying to identify what it was and how to get rid of it. Finally, after what felt like an eternity for him, somebody turned on the lights. He was surrounded by policemen. He sighed more calm; until he realised they where pointing their guns towards his chest. - Put your hands up! One of the men got closer and, after making sure he didnt have a weapon, he put him on his knees, and handcuffed him. And he suddenly got into an interrogation room, without being able to remember how he'd arrived there. Someone put a light directly to his eyes. It was so harmful. He couldn't do anything but try to avoid that light, but he couldn't. - Why were you at Mr. Brian...

This is a bit of a trial. I've commited to writing 500 words everyday, and even though this is my first day, I think I'm not going to be able to deal with such a big amount of words today, it's too late (it was, yesterday when I was writing). One of the rules is not to edit so, this might be a disaster. Please, don't kill me if you don't like it or there are many mistakes, but comment, that would be great for me. And give me ideas so I can write the next day... See you tomorrow! (today). And there he was, waiting at the front of his colleague's doorsteps, again. He wondered what his excuse would be that day. He had to walk the dog? Maybe the alarm hadn't sounded? Who knows, he was always late, he no more needed an excuse. But he would never just not appear without telling him. He started to worry. He was never more that 5 minutes late, and it was a quarter past eight in the morning. He didn't really get on with him, but taking his younger mate to work ...

Ella volia canviar de tema. Seguia preocupada pel seu nas i pel cop. - Estàs millor? Vols mirar d'incorporar-te? Ell va assentir i amb l'ajuda de la Laura es va aixecar. - El cap em dona voltes però estic bé. El teu nòvio sap pegar. - Calla! La Laura el va acompanyar dins el bar i, al cap d'una estona, quan va veure que estava bé, es va voler despedir. Es va aixecar i va anar cap a la porta. - He de marxar. Que vagi bé. - Ni tan sols em faràs un petó de bona nit? Després del cop de puny? Si us plau... A la Laura li va fer pena en veure-li el nas, encara ple de sang. Va reterocedir i li va fer un petó a la galta. - Bona nit. De sobte va parlar la Madison, fent el moment més estrany. - Laura, vols venir a dormir a casa meva?, no crec que vulguis tornar a l'hotel ara. - De debò? Gràcies Maddie. Anant cap a casa la Madison l'ambient era una mica tens. D'una banda, la Laura li havia promès tractar bé l'...

- On sóc? Vull dir... on és aquest edifici? - És a la central de la CIA, sap on és oi? - Sí però llavors... per què m'han fet tapar els ulls per venir? - Només era per posar-lo en una situació incòmoda i pressionar-lo per tal de posicionar-lo mentalment on nosaltres volíem. - Va riure. - Per manipular-me més fàcilment vaja. Sempre és tan sincer? - Només a vegades. Fora del despatx, al costat de la porta, hi havia l'agent Grau, un dels que l'havia portat fins allà. Ell el va avompanyar fins a l'entrada de l'edifici i, en despedir-se l'agent es va oferir. - Vols que et porti a algun lloc? Casa teva queda bastant lluny d'aquí. - No, gràcies. Aniré caminant, necessito prendre l'aire i pensar una mica en tot això. Es van donar la mà i ell va sortir. Eren les vuit de la tarda. Va anar tirant cap a casa seva amb tota la calma del món; estava absort, pensatiu. Era una oferta m...

Era la Laura. Plorava. - Si us plau. Pareu, si us plau. Però l'Àlex seguia encès i, desaprofitant la distracció del Matt, el va agafar pel coll de la camisa i el va tombar a terra, intercanviant posicions. Es preparava per donar-li un altre cop de puny quan la Laura el va empentar perquè sortís de sobre el Matt. Per fi ho va aconseguir i llavors, des del terra, li va fer cas. - Com has pogut?! Marxa! Ell, que ja estava enfadat es va aixecar i va marxar, espolsant-se la camisa bruta. Estava trist, indefens. El Matt seguia estirat al terra amb una mà al nas. La Laura es va agenollar al seu costat. Mig cridant, mig plorant, el sermonejava. - Perquè us heu rebaixat tant? Ell no t'hauria d'haver pegat i tu no hauries d'haver seguit la baralla! Sou uns infantils tots dos! Per què ho heu fet?! Però veient tota la sang que li sortia, ara que ja no estava en tensió, es va preocupar. - Estàs b...

Va dir l'Àlex enretirant-se per deixar-lo sortir primer. Però va prendre la iniciativa alhora de parlar. La Laura els havia seguit a fora, li feien por. - Penses que vaig néixer ahir? Sé que tonteges amb la Laura només perquè no vas poder sortir amb la Madison suposadament per culpa meva. Però no m'intentis prendre la novia perquè et juro que te les carregues. - Doncs ja pots començar, perquè sí Àlex, et vull treure la novia! I oficialment, que se n'enteri! Però no pel què tu dius, sinó perquè n'estic enamorat. - Au va! No diguis ximpleries, tot això és perquè t'agradava la Madison quan jo sortia amb ella. - Al començament sí, ara ja no... La Laura va començar a enfadar-se. Només l'havia tractat bé per posar gelós l'Àlex? - Però si no la coneixes! - Vaig parlar amb ella per posar-te gelós, ho reconec. Però xerrant-hi vaig veure que ...

- Molt bé. Li explicaré el cas a grans trets, després ja li explicaran amb més detall. - L'albert no s'atrevia a dir res. - Estem investigant noves fonts d'energia per a naus no tripulades i sabem que les energies renovables són el futur. A part de ser menys contaminants que els combustibles fòssils, no s'esgoten i són molt més segures en la majoria dels cassos. Sabem que vostè està investigant amb aquest tipus d'energies i que està fent avenços molt més ràpidament i de major importància que els que estem fent nosaltres, de manera que el volem fitxar. Volem que passi a formar part de l'equip d'investigació de la CIA i que ens proporcioni tots els avenços que ha fet fins ara. - Però aquesta informació pertany a la meva empresa per contracte, no a mi. Jo no estic autoritzat a donar informació del meu projecte. De fet, com han aconseguit aquestes dades? - Som la CIA. Tenim accés a la ...

Al dia següent van anar amb els de la colla. La Laura ja sabia la història de l'Àlex amb la Madison i l'Àlex confiava prou en la Laura com per anar-hi tranquils. Només arribar al bar del Matt la Laura es va llançar als braços de la Madison, ara li queia de meravella; havia esta enamorada del noi que ella estimava, s'havien de portar bé per força. En notar l'abraçada, que era una barreja de felicitat, amistat i compassió, la Madison va mirar l'Àlex als ulls, somrient i ell va assentir confirmant que ara ja no eren només ells dos els que coneixien la veritat de la seva història. Quan ja s'estava deixant anar, la Laura li va xiuxiuejar a l'orella: - El tractaré bé Maddie. - Maddie? Va contestar ella, sorpresa però no enfadada. No li havien dit mai. La Laura es va posar les mans a la boca, preocupada. Ho havia fet sense adonar-se'n. - Perdona! No t'agrada? - No! Al contrari, m'agrada! És nom...

Et toca. El Matt i tu? - Ostres, deuria ser molt dur per vosaltres al començament. - Era una mica estrany i difícil mantenir les distàncies, però vam anar coneixent gent nova i ens explicàvem els "cotilleos"... Era divertit i tot. Ens hi vam acabar acostumant. El que he de reconèixer és que fins que vas aparèixer tu cap relació havia estat comparable al que havia tingut amb ella. Ara el que tenim nosaltres és millor. La Laura no va poder evitar somriure, tot i que estava una mica gelosa per la importància de tota la història. La Madison era molt important per ell, i ho entenia. Ara li tocava a ella donar explicacions. - Millor eh? Pel que m'has explicat, em conformo amb què hi sigui comparable. Però no va esperar una resposta. Volia justificar-se, ella també s'havia passat. - Em toca. El Matt. El dia que vam anar al seu bar em sentia molt sola, i gelosa, perquè em va semblar que li feies massa cas a ...

Vaig baixar al carrer i vaig caminar pel parc que hi havia al costat de la casa. Vaig reflexionar, probablement massa. Tenia massa coses per assimilar tan de sobte. Per què el meu pare m'havia amagat tota aquella part de la seva vida? Li havia explicat a la meva mare? Després d'un parell de voltes seguia nerviós, inquiet, quan vaig notar que algú m'abraçava per darrera de la cintura. Em vaig girar i la vaig abraçar també jo a ella. Em va xiuxiuejar a l'orella: - Tranquil. - Però per què? Què va provocar que volgués desaparèixer de la seva vida anterior? I per què m'ho va amagar a mi? I per què hem de ser cosins? Ella em seguia abraçant. - Seu. T'explicaré el que sé. M'ho acaba de dir la meva mare. Es veu que el pare de la meva mare; el meu, nostre, avi era molt estricte. Tenia un negoci de fusteria i estava epenyat en què el teu pare seguís els seus passos i es convertís en fuster. P...

- És el meu germà. Era... el meu germà. Fins que va desaparèixer quan tenia 17 anys. El creiem mort. Està... està bé? Va preguntar plena d'esperança però alhora amb por, no el volia perdre per segona vegada. No vaig poder dir res, només vaig abaixar el cap amb tristesa. Al final em vaig armar de valor, aquella dona mereixia una explicació. - Els meus pares van morir quan jo era petit. Primer va morir la meva mare de càncer, quan tenia 4 anys. Al cap de 5 anys va morir el pare en un accident de trànsit. Em va costar retenir les llàgrimes amb tants records. La Madison encara no ho havia assumit. - Llavors si... si el teu pare és el germà de la meva mare, tu i jo... - va dir assenyalant-se ara a ella ara a mi repetidament- som cosins! Era una mescla entre una pregunta i una exclamació, se'n feia creus. La seva mare mai no li havia explicat que tenia un germà desaparegut....

Jo sabia perfectament que no podia ser, era una foto molt antiga, de molt abans que jo nasqués, però el noi de la foto era igual a mi. Vaig tardar a adonar-me'n. Jo mai havia vist una foto seva de tant jove, sempre em deia que no en tenia, m'havia semblat raro, però no li havia donat importància. - És... és el meu pare. Vaig balbucejar. Què hi feia el meu pare en una foto de l'àlbum de la mare de la Madison?

Let's go somewhere where sky's the limit Where our breath is the loudest noise we can hear Where silence is not forbidden Where we can live and let live Let's dream high Let's be strong Let's live free And die happy Let's let the sand bury our feet Let the water wet our skin Let the fire warm our hearts Let the air enter our lungs Let's begin a new life Let's remember what we forgot Let's build a new better future Let's make dreams come true Because we're young Because we're free Because we're happy And we're lucky Let's never forget There's always going to be Someone that needs us And someone who cares about us More than we think More than anyone would expect

Hi ha dos tipus de persones en aquest món. Les que saben treure't un somriure també en els pitjors moments i les que marxen o, com a molt, es queden mirant quan els necessites. Les que contesten ràpidament i s'interessen i les que contesten amb frases que ni ells entenen perquè es volen desentendre de la situació. A la vida, no se sap ben bé de quin tipus són les persones que t'envolten fins que vius una situació així. Des del meu punt de vista les persones que valen realment la pena són les que et fan somriure, les que no es queden de braços plegats quan et veuen preocupat, les que s'esforcen perquè els expliquis el que et passa i lluiten el que calgui per fer-te somriure, ja sigui en un moment dolent com en el dia a dia. Sempre he volgut ser una d'aquestes persones, i espero ser-ho per als que m'envolten. Però el que realment vull és donar les gràcies a les persones que m'han fet somriure a mi, sigui quina si...

Sometimes life tries to knock you down. Sometimes life isn't the way you expected. Life is not perfect. Life is not the way you see it in films. There are not always happy endings, but you may have your own someday. Just remember that no matter what problems you may have to overcome, the best is yet to come. Because, in case you are in a really grave situation, don't worry, sun always comes after the storm, so better times will come whenever you don't expect them, don't loose faith. Try to look at the many good things there are around you, the bad ones are not the only ones, it may be bad, but maybe not as bad as you see it, try to be optimistic; when life closes a door, it opens a window, try to look for it, it might be right in front of your eyes. And in case your situation is not so bad... remember about it, and don't let any little stones on the way stop you from running. Look forward and be happy, because your life is not just that little trouble but all the o...

Ni la Madison ni jo vam saber què fer. Ella va intentar esbrinar què passava però la Martha no contestava cap de les seves preguntes. Finalment va seure en una cadira que tenia a la vora fins que es va calmar. Llavors es va aixecar i, sense dir res encara, va anar cap al menjador on hi havia una gran llibreria plena del que semblaven àlbums de fotos. En va extreure un amb molta cura. Per la cara que va fer la Madison, la seva mare mai no li havia ensenyat aquelles fotos. Semblaven totes molt velles, però estaven ben conservades. Va semblar que la Martha buscava una època o foto específica perquè passava pàgines molt ràpidanent, analitzant-les només per sobre. Fins que va parar de sobte i ens va assenyalar una foto. La tocava amb el dit amb insistència, de tal manera que gairebé no ens la deixava veure amb claretat. Finalment, com cansada que no li fessim cas o no entenguéssim el que ens volia dir, va parar i va dir: ...

Qüestió que, en un cert moment, va acabar la conversa i ens vam estar llargament en silenci. És una de les coses que més m'atreia d'ella, que podíem estar en silenci sense que es fes estrany. Estava mirant el fanal que hi havia just al costat del banc quan vaig recordar el que m'havia dit la meva àvia feia una mesos. "La vida és més curta del que et pot semblar. No desaprofitis les oportunitats que se't presentin i, si una noia et sembla massa bona per tu, llença't, és l'adequada." Així que em vaig armar de valor. Vaig sospirar i me la vaig quedar mirant, sense dir res. Al final ella se'n va adonar i em va mirar. Va somriure i, aquell somriure, i la seva mirada sincera i clara, em van donar l'empenta que necessitava. Li vaig fer un petó i..., sí, ella me'l va tornar. Vam amagar-ho durant un temps, també als de la colla. Vam acordar que si ho deixàvem tot tornaria a ser com abans, ens agradés o no. Ells no en...

Va fer una volta sobre sí mateix, meravellat. Era un edifici enorme, tot cobert de finestres que permetien l'entrada de la llum. Va mirar el terra, estaven just a sobre d'un escut on posava Agència Central d'Intel-ligència. Va quedar palplantat, ja no tenia tanta por, estava on sempre havia volgut estar, però en circumstàncies un pèl difererents. - Què hi faig jo aquí? Ho sabeu vosaltres? - En tenim una idea, però no sóm els adequats per parlar. Els agents van saludar els guardes de seguretat de l'entrada i es van dirigir directament als ascensors. N'hi havia com a mínim 10. Un d'ells va prémer el botó de la quinzena planta, tenien clar on anaven. Al fons d'un dels passadissos hi havia una porta amb la placa indicativa: "Howard McDowells, director d'energia". Van picar a la porta i van esperar. Finalment una veu a l'altra banda de la porta els va fer entrar. - Benvingut senyor Bosch. Sóc l'agent McDowells, direct...

La Madison és... la meva cosina. Així que no et preocupis per ella, que potser entre anglesos és legal, però jo no sóc gens anglès en aquest sentit, i ella tampoc. Va dir rialler. La Laura estava en estat de xoc. - Cosins? - És una llarga història. - Tenim temps. L'Àlex va començar a explicar, envoltant-se de records: Fa aproximadament quatre anys vaig venir a Londres a fer un Erasmus. Al començament em va costar bastant adaptar-me, en aquella època era molt més introvertit i no feia amics amb facilitat. A més a més, no parlava ni entenia massa l'anglès, només el que havia après a l'escola. Amb prou feines seguia les classes com per intentar parlar amb algú i que es rigués de mi. És una infantilada, ho sé, però em feia molta vergonya. Però un dia una noia molt atractiva i amable se'm va acostar després de classe. E...

L'Àlex es va posar una mica gelós, però no va dir res. Confiava en la Laura, o això intentava. Però ja no podria esperar més, ho havien de parlar, quan fos un bon moment. Al dia següent van agafar el metro i després el bus per anar a Greenwich, el parc per on passa el meridià, als afores de Londres. Primerament van intentar accedir-hi per una entrada per a cotxes però els van dir que el pas era restringit. Va ser només un ensurt, hi havia una porteta per als vianants en un racó. Van començar a pujar pel turó, per anar a l'observatori del capdamunt, malgrat que feia bastanta pujada, era agradable, tot era verd, prat, amb algun arbre pel mig. Finalment van arribar a dalt. De bon començament només van fer les típiques fotos amb una cama a cada banda del meridià, etc. però quan es van girar... van quedar impressionats. Les vistes de tot Londres quedaven als seus peus. Es veia tot, the...

- Jo he preguntat primer. - Heu marxat sols! - Ens hem conegut avui! - La Madison i jo no hem desaparegut. - Em cau molt bé el Matt, però m'agrades tu. - Només t'agrado? - No sé, potser em pots convèncer d'alguna cosa més... Va dir provocativa, amb les mans envoltant-li el coll. - Una oferta molt temptadora... Però primer vull deixar clares algunes coses del que ha passat aquesta nit. Però no ara, que és molt tard. Digué, fent-li un petó. La Laura va començar a preocupar-se. - Pretens deixar-me a mitges? Durant dues setmanes van estar gairebé com en una lluna de mel. Fent el turista, al jacuzzi de l'hotel... Com l'experiència no havia estat massa bona, l'Àlex va decidir no tornar a quedar amb la colla, com a molt aniria a veure'ls sol, però la Laura no se'n refiaria. Van oblidar el tema. Londres, tot i el seu clima plujós, era un...

Es van posar al centre de la pista i van començar a ballar, era la típica cançó de coreografia i van acabar els dos fent el ridícul, molt descoordinats i rient. Quan es va acabar la cançó van decidir tornar amb els altres, no volien quedar malament. Mentre baixaven per les escales encara reien, tant, que van cridar l'atenció de tots els presents. L'Àlex va aixecar el cap, estranyat, ni tan sols s'havia adonat que la Laura no hi era. La tornada a l'hotel va ser una mica estranya. Mentre que estaven mig enfadats mútuament, els dos estaven molt contents, havien passat una nit agradable. Però al final la tensió va poder amb ells, especialment amb l'Àlex, que pensava que la Laura ho havia fet per tornar-li la mala passada de Sudan. - Què, t'ho has passat bé amb el Matt? - Molt, la veritat. És molt simpàtic i bon noi. - Sí. Vaja, això és el què pensava, fins que h...

- Nice to meet you Matt. I'm Laura. (Encantada de conèixer-te Matt. Jo sóc la Laura.) Es van posar a xerrar. Malgrat que potser a la Laura li faltava una mica de vocabulari, es van entendre perfectament. Van parlar de l'Àlex, de com s'havien conegut amb la Laura i també amb el Matt. El Matt i ell es coneixien d'un voluntariat que havien fet al Níger feia uns anys. També van parlar de les seves respectives carreres, el Matt era astrònom i meteoròleg. A la Laura li sortia un anglès cada vegada més fluid. - Jo sóc físic. - Vaja! De veritat? Jo vaig dubtar molt entre física i enginyeria, m'encanta l'astronomia. - De debò? Jo sóc astrònom. - Sempre he volgut tenir un amic astrònom que m'expliqui curiositats i fets de l'univers mentre admiro el cel. M'encanta el cel. - A mi també, les meves dues especialitats ho demostren. - Dues? Quina és l'altra? - Meteorologia. La Laura es va posar les m...