Era la Laura. Plorava.
- Si us plau. Pareu, si us plau.
Però l'Àlex seguia encès i, desaprofitant la distracció del Matt, el va agafar pel coll de la camisa i el va tombar a terra, intercanviant posicions. Es preparava per donar-li un altre cop de puny quan la Laura el va empentar perquè sortís de sobre el Matt. Per fi ho va aconseguir i llavors, des del terra, li va fer cas.
- Com has pogut?! Marxa!
Ell, que ja estava enfadat es va aixecar i va marxar, espolsant-se la camisa bruta. Estava trist, indefens. El Matt seguia estirat al terra amb una mà al nas. La Laura es va agenollar al seu costat. Mig cridant, mig plorant, el sermonejava.
- Perquè us heu rebaixat tant? Ell no t'hauria d'haver pegat i tu no hauries d'haver seguit la baralla! Sou uns infantils tots dos! Per què ho heu fet?!
Però veient tota la sang que li sortia, ara que ja no estava en tensió, es va preocupar.
- Estàs bé? Podeu portar-li un mocadir humit, si us plau? Estira't mirant cap amunt i no et moguis.
- Tranquil-la que no em penso escapar fins que això pari.
Però mentre aguantava amb una mà el mocador va apartar un flec de cabell de la cara de la Laura i li va posar darrere l'orella.
- No ploris maca, no val la pena. Ni ell ni jo et mereixem, avui menys que mai.
- No vull que us baralleu. No entenc per què ho heu fet.
- No et valora. No veu el tresor que té a les seves mans i veu que jo sí. Ell està gelós perquè jo et valoro i t'estimo i jo ho estic perquè l'estimes a ell. Són baralles d'homes, no els vulguis buscar més sentit.
La Laura va deixar anar una rialla, amb la cara encara plena de llàgrimes. Ell va seguir:
- Només espero que algun dia t'adonis de com t'arribo a estimar i que m'estimis, ni que sigui una miqueta.
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada