Salta al contingut principal

St Jordi (25)

Era la Laura. Plorava.
- Si us plau. Pareu, si us plau.
Però l'Àlex seguia encès i, desaprofitant la distracció del Matt, el va agafar pel coll de la camisa i el va tombar a terra, intercanviant posicions. Es preparava per donar-li un altre cop de puny quan la Laura el va empentar perquè sortís de sobre el Matt. Per fi ho va aconseguir i llavors, des del terra, li va fer cas.
- Com has pogut?! Marxa!
Ell, que ja estava enfadat es va aixecar i va marxar, espolsant-se la camisa bruta. Estava trist, indefens. El Matt seguia estirat al terra amb una mà al nas. La Laura es va agenollar al seu costat. Mig cridant, mig plorant, el sermonejava.
- Perquè us heu rebaixat tant? Ell no t'hauria d'haver pegat i tu no hauries d'haver seguit la baralla! Sou uns infantils tots dos! Per què ho heu fet?!
Però veient tota la sang que li sortia, ara que ja no estava en tensió, es va preocupar.
- Estàs bé? Podeu portar-li un mocadir humit, si us plau? Estira't mirant cap amunt i no et moguis.
- Tranquil-la que no em penso escapar fins que això pari.
Però mentre aguantava amb una mà el mocador va apartar un flec de cabell de la cara de la Laura i li va posar darrere l'orella.
- No ploris maca, no val la pena. Ni ell ni jo et mereixem, avui menys que mai.
- No vull que us baralleu. No entenc per què ho heu fet.
- No et valora. No veu el tresor que té a les seves mans i veu que jo sí. Ell està gelós perquè jo et valoro i t'estimo i jo ho estic perquè l'estimes a ell. Són baralles d'homes, no els vulguis buscar més sentit.
La Laura va deixar anar una rialla, amb la cara encara plena de llàgrimes. Ell va seguir:
- Només espero que algun dia t'adonis de com t'arribo a estimar i que m'estimis, ni que sigui una miqueta.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació