Vaig baixar al carrer i vaig caminar pel parc que hi havia al costat de la casa. Vaig reflexionar, probablement massa. Tenia massa coses per assimilar tan de sobte. Per què el meu pare m'havia amagat tota aquella part de la seva vida? Li havia explicat a la meva mare?
Després d'un parell de voltes seguia nerviós, inquiet, quan vaig notar que algú m'abraçava per darrera de la cintura. Em vaig girar i la vaig abraçar també jo a ella. Em va xiuxiuejar a l'orella:
- Tranquil.
- Però per què? Què va provocar que volgués desaparèixer de la seva vida anterior? I per què m'ho va amagar a mi? I per què hem de ser cosins?
Ella em seguia abraçant.
- Seu. T'explicaré el que sé. M'ho acaba de dir la meva mare. Es veu que el pare de la meva mare; el meu, nostre, avi era molt estricte. Tenia un negoci de fusteria i estava epenyat en què el teu pare seguís els seus passos i es convertís en fuster. Però ell no volia. Ell volia estudiar dret i, com va veure que el seu pare no li deixaria i no es trobava bé a casa perquè sempre discutia amb ell, va decidir marxar a Barcelona. O això creu la meva mare. Com has pogut comprovar, la meva mare creia que era mort.
- I per què m'ho va amagar?
- Suposo que era perquè no estava orgullós d'haver marxat de casa sense dir res i volia començar una nova vida.
Estàvem asseguts al banc, en estat de xoc per la notícia que erem cosins i jo també per lo del meu pare. La Madison tenia el cap recolzat a la meva espatlla, jo l'envoltava amb els braços.
Vam seguir quedant com abans, amb la distància dels cosins però la confiança d'una parella, i així seguim...
Així va ser com va acabar tot entre ella i jo.
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada