Passa al contingut principal

#My500Words Day 1: Wrong place, wrong time

This is a bit of a trial. I've commited to writing 500 words everyday, and even though this is my first day, I think I'm not going to be able to deal with such a big amount of words today, it's too late (it was, yesterday when I was writing). One of the rules is not to edit so, this might be a disaster. Please, don't kill me if you don't like it or there are many mistakes, but comment, that would be great for me. And give me ideas so I can write the next day... See you tomorrow! (today).

And there he was, waiting at the front of his colleague's doorsteps, again. He wondered what his excuse would be that day. He had to walk the dog? Maybe the alarm hadn't sounded? Who knows, he was always late, he no more needed an excuse. But he would never just not appear without telling him. He started to worry. He was never more that 5 minutes late, and it was a quarter past eight in the morning.

He didn't really get on with him, but taking his younger mate to work every day would reduce his petrol expense considerably, and even though he would be late, since his boss always arrived even later, that was not a real big problem.

He didn't live alone, he still lived with his parents, and it was quite early, so he didn't dare to knock on the door or press the bell, but he called him. He didn't get it. He pushed the door in and it opened, he put himself on alert, that wasn't normal. He went in with his both hands closed in front of his face, believing he'd be capable of reacting in case someone attacked him. He'd been always quite fast, but not especially good at martial arts, he was kind of calm and wouldn't usually get in trouble. His heart beat so fast, he had never been so tense; so terrified. He looked arround without seeing anything. The lights were off and the windows closed. He stopped, he turned.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Com cada matí

6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...

Niebla

Era una mañana de enero, aunque el frío no era especialmente insoportable. Andaba por la calle con las manos en los bolsillos de la chaqueta, abrochada hasta cuello y llevaba una tupida bufanda de lana para que el aire no atravesase la barrera de ropa y llegase a rozar mi piel. Reinaba un ambiente fantasmal. La niebla cubría todo lo que me rodeaba y sólo me permitía ver a un par de metros por delante de mí. Siempre me ha gustado la niebla, hace que todo sea diferente y le da intriga a un mundo en el que cada día parece igual que el anterior. Pero mi mente ya no estaba en este mundo. Perdida entre pensamientos, me imaginaba todo lo que podía aparecer al otro lado de la bruma. Me encanta ver los edicios altos sobrepasar las nubes. Parecen castillos encantados de la época moderna. ¿Y si todo fuese como en los cuentos de hadas? Por otro lado, la bruma hace que no veas lo que te rodea. Todo aquello que vemos día tras día se convi...

St. Jordi (8)

Però quan només li quedava un botó... - Riiiing. El telèfon. - Ho sento. Salvada per la campana. Va dir-li a la Laura, guinyant-li l'ull. Després d'estar deu segons al telèfon, era una companyia telefònica, va penjar. Veient la Laura asseguda al sofà mirant-lo, va posar-se la samarreta i, amb un somriure a la cara va dir: - Anem a prendre l'aire millor? Estaven asseguts en un banc del parc quan, de sobte, la Laura va canviar de tema i va preguntar: - Per cert, canviant de tema, per quan són els bitllets a Londres? - Es pot canviar si no et va bé però, en teoria, són per la setmana després de la teva última setmana d'exàmens. Tens alguna cosa a fer? Va preguntar ell, preocupat. - Sí. Va dir ella amb cara de seriosa, mig preocupada. - Què? - Anar a Londres amb tu. Va arrencar a riure i a fer-li pessigolles. El seu...