Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.
- Enfermera! Enfermera!
Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar.
- Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.
Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé.
L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que havia aguantat fins al moment, no va poder més i es va desmoronar. Va arrencar en un plor silenciós i desconsolat. Va seure a la cadira i es va posar les mans a la cara. L'Albert no sabia gaire com reaccionar, li sabia greu veure-la així, però tampoc es podia moure massa.
- Diana... vine. - Va dir suaument, tocant el tros de matalàs lliure perquè s'assegués a la seva vora. - No m'agrada veure't així. Què passa?
- És culpa meva.
- El què?
- Que estiguis així.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada