Salta al contingut principal

Escac i mat (23)

- I ara! Què hi tens tu a veure amb que jo estigui així? A part que estic bé.
- Això és perquè no et veus...
- Insinues que no estic guapo? - Esperava que una mica d'humor la tranquil-litzés. Ella va riure entre llàgrimes.
- No, estàs guapo com sempre, només una mica més blau i prim.
- Llavors, quin és el problema? Jo estic perfectament, això només és un canvi temporal de look. Però, per què dius que en tens la culpa?
- Perquè segurament et van segrestar tornant de casa meva. Si no m'haguessis acompanyat no hauria passat.
- De cap manera. Primer, segurament em seguien allà on anava i m'haurien agafat en un altre lloc si no hagués vingut. De fet, m'alegro que no t'hagin fet res a tu, això sí que hauria estat culpa meva. Segon, em vaig oferir jo a acompanyar-te, i m'hauria entristit molt que no em deixessis. I tercer, estic bé, així que no ets culpable de res. 
L'Albert anava a seguir però va entrar per la porta el seu cap de la CIA. 
- És la Diana? 
- Sí. - La Diana ja estava més tranquil-la però va contestar l'Albert. - Per?
- Va trucar preocupada perquè no li tornaves les trucades. Amb motiu. Gràcies a ella vam començar a buscar-te.
L'Albert va fer uns ulls com unes taronges, que es van convertir en un somriure d'agraïment en girar-se cap a la Diana. Ella l'hi va tornar. Llavors en Howard es va quedar mirant l'Albert i va assenyalar discretament la Diana amb el cap. L'Albert va assentir amb tristesa, li sabia greu, ara que començava a estar més calmada.
- Diana, t'importa deixar-nos un moment, si us plau? Parlem després.- Va dir picant-li l'ullet. Ella va assentir en silenci i va marxar.
- Com estàs?
- Viu.
- Ja és molt.
- Sí, mai me n'havia estat tan conscient. Gràcies per rescatar-me.
- De res. Però... no sabem qui et va segrestar, quan vàrem arribar a la casa només hi eres tu. Tens idea de qui eren?
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació