Escac i mat (23)

- I ara! Què hi tens tu a veure amb que jo estigui així? A part que estic bé.

- Això és perquè no et veus...

- Insinues que no estic guapo? - Esperava que una mica d'humor la tranquil-litzés. Ella va riure entre llàgrimes.

- No, estàs guapo com sempre, només una mica més blau i prim.

- Llavors, quin és el problema? Jo estic perfectament, això només és un canvi temporal de look. Però, per què dius que en tens la culpa?

- Perquè segurament et van segrestar tornant de casa meva. Si no m'haguessis acompanyat no hauria passat.

- De cap manera. Primer, segurament em seguien allà on anava i m'haurien agafat en un altre lloc si no hagués vingut. De fet, m'alegro que no t'hagin fet res a tu, això sí que hauria estat culpa meva. Segon, em vaig oferir jo a acompanyar-te, i m'hauria entristit molt que no em deixessis. I tercer, estic bé, així que no ets culpable de res. 

L'Albert anava a seguir però va entrar per la porta el seu cap de la CIA. 

- És la Diana? 

- Sí. - La Diana ja estava més tranquil-la però va contestar l'Albert. - Per?

- Va trucar preocupada perquè no li tornaves les trucades. Amb motiu. Gràcies a ella vam començar a buscar-te.

L'Albert va fer uns ulls com unes taronges, que es van convertir en un somriure d'agraïment en girar-se cap a la Diana. Ella l'hi va tornar. Llavors en Howard es va quedar mirant l'Albert i va assenyalar discretament la Diana amb el cap. L'Albert va assentir amb tristesa, li sabia greu, ara que començava a estar més calmada.

- Diana, t'importa deixar-nos un moment, si us plau? Parlem després.- Va dir picant-li l'ullet. Ella va assentir en silenci i va marxar.

- Com estàs?

- Viu.

- Ja és molt.

- Sí, mai me n'havia estat tan conscient. Gràcies per rescatar-me.

- De res. Però... no sabem qui et va segrestar, quan vàrem arribar a la casa només hi eres tu. Tens idea de qui eren?