Salta al contingut principal

Com cada matí

6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro.
6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit.
6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina.
6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu.
6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats.
Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant.
Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes automàtiques.
7:00 Ve el metro. Com cada matí, la senyora del carro té l'amabilitat d'obrir-nos la porta. M'agafo a la barra i acosto la Diana cap a mi. No vull que caigui per les accelerades i frenades del metro. Hi està acostumada, però és petita i em fa por que es faci mal.
7:05 Un noi jove de veu amable se m'acosta i em toca el braç.
- Vol seure? Hi ha un seient lliure aquí mateix. L'ajudo?
- Sí, moltes gràcies.
El noi m'acompanya pel braç i m'ajuda a girar i baixar per seure al seient. Quan estic col·locat, noto la Diana que jeu entre les meves cames. La seva companyia em reconforta. És els meus ulls, la meva guia i la meva protecció. Sense ella seria completament incapaç de sortir de casa. Amb ella sóc autosuficient.
- Moltes gràcies, ets molt amable.
Mentalment compto les parades, és la propera.
M'agafo fermament al bastó i asseguro la corretja de la Diana abans d'aixecar-me. Som-hi, li dic suaument. Noto que el noi torna a tocar-me el braç.
- L'acompanyo fins la porta.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació