Com cada matí

6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro.

6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit.

6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina.

6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu.

6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats.
Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant.
Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes automàtiques.

7:00 Ve el metro. Com cada matí, la senyora del carro té l'amabilitat d'obrir-nos la porta. M'agafo a la barra i acosto la Diana cap a mi. No vull que caigui per les accelerades i frenades del metro. Hi està acostumada, però és petita i em fa por que es faci mal.

7:05 Un noi jove de veu amable se m'acosta i em toca el braç.
- Vol seure? Hi ha un seient lliure aquí mateix. L'ajudo?
- Sí, moltes gràcies.
El noi m'acompanya pel braç i m'ajuda a girar i baixar per seure al seient. Quan estic col·locat, noto la Diana que jeu entre les meves cames. La seva companyia em reconforta. És els meus ulls, la meva guia i la meva protecció. Sense ella seria completament incapaç de sortir de casa. Amb ella sóc autosuficient.
- Moltes gràcies, ets molt amable.
Mentalment compto les parades, és la propera.

M'agafo fermament al bastó i asseguro la corretja de la Diana abans d'aixecar-me. Som-hi, li dic suaument. Noto que el noi torna a tocar-me el braç.
- L'acompanyo fins la porta.