Salta al contingut principal

Niebla 2

Al cabo de unos minutos entró un hombre en la habitación. Su rostro me resultaba familiar pero no le reconocía. Me saludó con la mano y una ligera sonrisa.
- ¿Cómo te encuentras?
- Creo que bien, pero estoy un poco desorientada. ¿Te conozco? Tu cara me resulta familiar, pero no sé quién eres.

***

Su sonrisa se desvaneció para dejar paso a un ceño medio fruncido y cara de profunda preocupación.
- ¿Debería? Pregunté inquieta.
- Yo...
El sonido de alguien picando a la puerta le interrumpió. Miré primero hacia la puerta y luego a él.
El chico parecía triste. Miraba al suelo medio distraído y se cogía el brazo izquierda con la mano derecho por encima del codo como protengiéndose de una idea que no estaba preparado para aceptar. Se me contagió la preocupación.
- Pase, dije.
Era un doctor.
- ¡Hola Eva! Me alegro de que estés despierta. Soy el doctor Gómez. ¿Cómo te encuentras?
- Me duele la cabeza y estoy un poco mareada, pero estoy bien, creo.
- Es normal, recibiste un buen golpe. Tienes suerte de estar tan bien. - Dijo con una sonrisa -. Te hemos hecho algunas pruebas y todo parece estar en su sitio y funcionando.
- Doctor, - dije con un desliz de miedo en la voz, y esperando a que me mirase a los ojos para continuar -.¿Es posible que tenga amnesia?
- Bueno, es relativamente normal que no recuerdes el accidente, le pasa a mucha gente. Pero eso no se considera amnesia, no te preocupes.
No supe como continuar. Un sudor frío empezó a recorrer mi cuerpo. ¿Y si jamás volvía a recordar?
- No... No es exactamente eso, doctor. - Balbució el chico. Se llevó las manos a la cara, como para sacudirse el miedo, rabia e impotencia que le invadían -. Ella no... Ella no me reconoce. - Lo soltó de golpe con todo el aire que tenia dentro, en una mezcla entre suspiro y rebufo.
El doctor nos miró intrigado. Primero a él; luego a mi; y tardó unos segundos en contestar. 
- Es relativamente normal que la gente tenga amnesia los primeros días después de un accidente. Es probable que vayas recuperando la memoria paulativamente con el tiempo. Aún así, te haremos unas pruebas más para asegurar que no hemos pasado nada por alto. Hasta ahora, todo lo que hemos visto estaba bien. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...