St. Jordi (8)

Però quan només li quedava un botó...
- Riiiing.
El telèfon.
- Ho sento. Salvada per la campana.
Va dir-li a la Laura, guinyant-li l'ull. Després d'estar deu segons al telèfon, era una companyia telefònica, va penjar. Veient la Laura asseguda al sofà mirant-lo, va posar-se la samarreta i, amb un somriure a la cara va dir:
- Anem a prendre l'aire millor?

Estaven asseguts en un banc del parc quan, de sobte, la Laura va canviar de tema i va preguntar:
- Per cert, canviant de tema, per quan són els bitllets a Londres?
- Es pot canviar si no et va bé però, en teoria, són per la setmana després de la teva última setmana d'exàmens. Tens alguna cosa a fer?
Va preguntar ell, preocupat.
- Sí.
Va dir ella amb cara de seriosa, mig preocupada.
- Què?
- Anar a Londres amb tu.
Va arrencar a riure i a fer-li pessigolles. El seu punt dèbil. Però ell era més fort i sempre l'acabava neutralitzant envoltant-la amb els braços de manera que no es pogués moure. De sobte, la Laura es va posar seriosa i pensativa.
- Què passa?
Va preguntar ell.
- Estava pensant... en Sudan.
L'Àlex va tragar saliva.
- Sí?
- Com és que t'hi van fer anar a posar vacunes si no ets metge?
- Fa uns anys vaig fer un curset de primers auxilis i, en cas que no pugui anar-hi cap metge, o no prous, amb això en tenen prou per enviar-t'hi si és realment urgent. Que va ser el cas.
Va mirar la Laura de reüll, a veure si el seu argument l'havia convençuda.
- I, sincerament, com va anar per allà?
- Tot i que et vaig trobar molt a faltar...
Va dir, fent-li pesssigolles per calmar l'ambient.
- Va anar molt bé. M'encanten els nens i, els nens africans tenen la capacitat de somriure i fer somriure per qualsevol cosa per petita que sigui. Valoren la vida i l'ajuda i, encara que els acabis de punxar, per una petitesa com donar-los un tros de pa ja ets el seu amic per tota la vida.
Va explicar, tot envoltant-se de records
La Laura, veient-li absort no va fer més que somriure.