Es van posar al centre de la pista i van començar a ballar, era la típica cançó de coreografia i van acabar els dos fent el ridícul, molt descoordinats i rient. Quan es va acabar la cançó van decidir tornar amb els altres, no volien quedar malament. Mentre baixaven per les escales encara reien, tant, que van cridar l'atenció de tots els presents. L'Àlex va aixecar el cap, estranyat, ni tan sols s'havia adonat que la Laura no hi era.
La tornada a l'hotel va ser una mica estranya. Mentre que estaven mig enfadats mútuament, els dos estaven molt contents, havien passat una nit agradable. Però al final la tensió va poder amb ells, especialment amb l'Àlex, que pensava que la Laura ho havia fet per tornar-li la mala passada de Sudan.
- Què, t'ho has passat bé amb el Matt?
- Molt, la veritat. És molt simpàtic i bon noi.
- Sí. Vaja, això és el què pensava, fins que he vist que m'intenta prendre la nòvia.
Va dir amb cara seriosa. Estava enfadat. La Laura no l'havia vist mai així.
- No ha fet res dolent, el Matt.
La Laura es va posar a la defensiva.
- Has estat tu llavors?
Imposava perquè, tot i no alçar el to de veu, es notava la seva ràbia.
- No! I per què no parlem de tu? Potser si no haguessis estat pendent només de la Madison jo no hauria hagut de buscar-me la vida per conèixer els teus amics.
- Ara sóc jo qui en té la culpa? No hi barregis la Madison en tot això.
- El Matt només ha aconseguit que m'ho passés bé aquesta nit i no em sentís penjada en un mar de desconeguts, res més. Així que sí, és culpa teva, perquè hauries d'haver estat tu qui ho fes!
Es va quedar mirant l'Àlex, que l'observava fixament, amb somriure d'enamorat. La Laura, en veure que no reaccionava al què li deia gairebé es va enfadar més, però no va poder evitar relaxar-se i riure interiorment. Li encantava la cara d'enamorat de l'Àlex.
- Què et passa ara? Ja no tens més arguments?
- T'has adonat mai que quan t'enfades et surt una arruga al front? Es va tocar instintivament el front i es va posar a riure.
- No.
- Doncs és adorable.
Ella es va posar vermella però alhora li va dir.
- Pots escoltar-me quan et parlo?
- Ho intento però no puc quan t'enfades. Potser si t'acostes més et sento millor i no em quedo embadalit mirant-te.
La Laura va fer un pas endavant, incrèdula i va seguir argumentant però només començant la frase l'Àlex li va passar el braç per l'esquena i se la va acostar per fer-li un petó al coll. Tot i això, ella seguia parlant, així que li va fer un petó a la boca i només la va deixar per dir-li:
- Ja discutirem després.
La Laura va cedir, només durant uns minuts.
- Què hi ha entre tu i la Madison?
- Com sé que no hi ha hagut res entre tu i el Matt?
Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada