Era una noia rossa, d'ulls blaus, alta, prima, amb tacons i un vestit preciós color turquesa. La cara de l'Àlex es va il-luminar.
- Hi Madison! This is Laura. (Hola Madison! Aquesta és la Laura) Laura, aquesta és la Madison.
Es van fer dos petons i una abraçada. Semblava que es coneixien molt, i que es portaven molt bé.
- I was going to a party at Matt's bar, near here, why don't you come? They'll all be so happy to see you. (Anava cap a una festa al bar del Matt, aquí a prop, per què no veniu? Estaran molt contents de veure't)
Dit i fet, a la Laura no li semblava malament, practicaria l'anglès i coneixeria amics de l'Àlex. Quan van arribar al bar ja estava pleníssim. Tot i que van poder seure junts, va ser com si la Laura no hi fos per a l'Àlex. Va parlar amb tots els seus amics però, sobre tot, amb la Madison. La Laura els observavafins que, de sobte, el noi que tenia al costat li va tocar l'espatlla perquè es girés cap a ell.
- Do you speak English? (Parles anglès?)
- Yes, but not very well. (Sí, però no gaire bé)
- I think you do better than you believe. (Penso que el parlés millor del que et penses)
- Oh, tank you. (Gràcies)
Va dir la Laura agraïda.
- My name is Mathew. You can call me Matt. (El meu nom és Mathew. Digues-me Matt)
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada