Al dia següent a la tarda, l'Àlex es va presentar amb la Laura a la biblioteca per estudiar. Hi havia la Urgell, la seva amiga, que el va mirar amb rancúnia. La Laura, li va dir:
- No el miris així, pobret. Mira què em va enviar.
I li va mostrar la carta. En acabar de llegir-la la Urgell va posar cara d'absoluta sorpresa i potser, fins i tot, d'enamorada.
- Jo vull una carta així!
- Algun dia la rebràs. Sempre que escullis l'home adequat.
Va dir l'Àlex, guinyant-li l'ull i rient, després d'una pausa.
Finalment, després del que, per a ells, va ser una eternitat a causa dels exàmens, treballs i altres complicacions de la feina i el curs, va arribar el 28 de juny i, per tant, el dia abans del viatge a Londres. Feia dies que no es veien, havien estat plens d'exàmens i nervis però, sempre que els horaris els jo havien permès, havien estudiat junts.
Van quedar per fer una mica de plans previs al viatge, què portar a la maleta, què visitar a Londres, una excusa com una altra per quedar.
I, per fi, l'aeroport. Van anar-hi amb temps. Tot i que els dos havien viatjat prèviament en avió, no volien perdre'l. Van anar-hi amb bus i tren, el mitjà més econòmic. Quan ja eren allà, van anar a la T-1, la terminal nova, on van poder comprovar que, a vegades, les llegendes urbanes es compleixen. Efectivament, el terra era gairebé com un mirall, per sort la Laura no portava faldilles.
Un cop localitzada la porta, van decidir passejar per la terminal, és a dir, les tendes de "tax free", les de sempre de productes típics a preus desorbitats i les que realment cal veure quan es va a l'aeroport si no queden a prop de casa, la tenda Ferrari, les de productes oficials d'equips de futbol del país...
Però va ser quan, despistats, caminaven tranquil-lament cap a la porta que es van trobar el Jordi.
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada