St Jordi (9)

Al dia següent a la tarda, l'Àlex es va presentar amb la Laura a la biblioteca per estudiar. Hi havia la Urgell, la seva amiga, que el va mirar amb rancúnia. La Laura, li va dir:
- No el miris així, pobret. Mira què em va enviar.
I li va mostrar la carta. En acabar de llegir-la la Urgell va posar cara d'absoluta sorpresa i potser, fins i tot, d'enamorada.
- Jo vull una carta així!
- Algun dia la rebràs. Sempre que escullis l'home adequat.
Va dir l'Àlex, guinyant-li l'ull i rient, després d'una pausa.

Finalment, després del que, per a ells, va ser una eternitat a causa dels exàmens, treballs i altres complicacions de la feina i el curs, va arribar el 28 de juny i, per tant, el dia abans del viatge a Londres. Feia dies que no es veien, havien estat plens d'exàmens i nervis però, sempre que els horaris els jo havien permès, havien estudiat junts.

Van quedar per fer una mica de plans previs al viatge, què portar a la maleta, què visitar a Londres, una excusa com una altra per quedar.
I, per fi, l'aeroport. Van anar-hi amb temps. Tot i que els dos havien viatjat prèviament en avió, no volien perdre'l. Van anar-hi amb bus i tren, el mitjà més econòmic. Quan ja eren allà, van anar a la T-1, la terminal nova, on van poder comprovar que, a vegades, les llegendes urbanes es compleixen. Efectivament, el terra era gairebé com un mirall, per sort la Laura no portava faldilles.
Un cop localitzada la porta, van decidir passejar per la terminal, és a dir, les tendes de "tax free", les de sempre de productes típics a preus desorbitats i les que realment cal veure quan es va a l'aeroport si no queden a prop de casa, la tenda Ferrari, les de productes oficials d'equips de futbol del país...
Però va ser quan, despistats, caminaven tranquil-lament cap a la porta que es van trobar el Jordi.