Salta al contingut principal

Escac i mat (2)

A dos quarts de sis de la tarda ja estava a casa, preparant-se per sortir a córrer quan, de sobte, va sonar el timbre. Amb la samarreta a la mà, va sortir a obrir. Anava a posar-se-la però se li va oblidar en veure qui hi havia a l'altra banda de la porta. Va quedar literalment amb la boca oberta. Era una noia alta, amb tacons i el cabell recollit en una cua llarga i morena, que duia uns pantalons i una jaqueta apretats, negres, molt elegants.
- Albert Bosch?
Va tardar a contestar, no reaccionava.
- Albert Bosch? - Va repetir ella, en un to més brusc.
- Sí, sí, sóc jo. En què puc ajudar-la?
- M'has d'acompanyar.
- És clar! On? Vol que la porti a casa? - Va dir sorneguer.
- No et facis el graciós. Puja al cotxe, si us plau.
- Per què hauria de fer-ho? - Va dir amb cara d'enfadat, amb superioritat. Però abans que pogués dir res més, la noia li va deixar clar.
- Si no véns per voluntat pròpia t'hi portarem per la força. - Va dir, mirant cap els dos homes que hi havia al costat del cotxe de més a prop - Et sembla una raó de prou pes? - I, sense deixar-lo contestar, assenyalant-lo de dalt a baix, li va dir - I posa't alguna cosa decent, no pots anar pel món vestit així.

Quan va pujar al cotxe, ja amb vestit i corbata, li van lliurar un mocador i li van ordenar que se'l posés. Desganat, obeí. Tot l'assumpte li feia mala espina. Durant el recorregut, va recordar la nota que havia trobat a la taquilla del gimnàs i el cos se li va començar a posar alerta. Por, tenia por. Arribats al seu destí li van treure mocador dels ulls i el van fer sortir del cotxe. Era un aparcament com qualsevol altre, però bastant buit i amb molts accessos per a vianants. Va sortir del cotxe i, els dos homes que l'havien acompanyat el van escortar fins una de les portes. En travessar-la van pujar les escales i, en arribar a l'últim pis es van trobar en una gran entrada.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació