A dos quarts de sis de la tarda ja estava a casa, preparant-se per sortir a córrer quan, de sobte, va sonar el timbre. Amb la samarreta a la mà, va sortir a obrir. Anava a posar-se-la però se li va oblidar en veure qui hi havia a l'altra banda de la porta. Va quedar literalment amb la boca oberta. Era una noia alta, amb tacons i el cabell recollit en una cua llarga i morena, que duia uns pantalons i una jaqueta apretats, negres, molt elegants.
- Albert Bosch?
Va tardar a contestar, no reaccionava.
- Albert Bosch? - Va repetir ella, en un to més brusc.
- Sí, sí, sóc jo. En què puc ajudar-la?
- M'has d'acompanyar.
- És clar! On? Vol que la porti a casa? - Va dir sorneguer.
- No et facis el graciós. Puja al cotxe, si us plau.
- Per què hauria de fer-ho? - Va dir amb cara d'enfadat, amb superioritat. Però abans que pogués dir res més, la noia li va deixar clar.
- Si no véns per voluntat pròpia t'hi portarem per la força. - Va dir, mirant cap els dos homes que hi havia al costat del cotxe de més a prop - Et sembla una raó de prou pes? - I, sense deixar-lo contestar, assenyalant-lo de dalt a baix, li va dir - I posa't alguna cosa decent, no pots anar pel món vestit així.
Quan va pujar al cotxe, ja amb vestit i corbata, li van lliurar un mocador i li van ordenar que se'l posés. Desganat, obeí. Tot l'assumpte li feia mala espina. Durant el recorregut, va recordar la nota que havia trobat a la taquilla del gimnàs i el cos se li va començar a posar alerta. Por, tenia por. Arribats al seu destí li van treure mocador dels ulls i el van fer sortir del cotxe. Era un aparcament com qualsevol altre, però bastant buit i amb molts accessos per a vianants. Va sortir del cotxe i, els dos homes que l'havien acompanyat el van escortar fins una de les portes. En travessar-la van pujar les escales i, en arribar a l'últim pis es van trobar en una gran entrada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada