Salta al contingut principal

St Jordi (12)

- Nice to meet you Matt. I'm Laura. (Encantada de conèixer-te Matt. Jo sóc la Laura.)
Es van posar a xerrar. Malgrat que potser a la Laura li faltava una mica de vocabulari, es van entendre perfectament. Van parlar de l'Àlex, de com s'havien conegut amb la Laura i també amb el Matt. El Matt i ell es coneixien d'un voluntariat que havien fet al Níger feia uns anys. També van parlar de les seves respectives carreres, el Matt era astrònom i meteoròleg. A la Laura li sortia un anglès cada vegada més fluid.
- Jo sóc físic.
- Vaja! De veritat? Jo vaig dubtar molt entre física i enginyeria, m'encanta l'astronomia.
- De debò? Jo sóc astrònom.
- Sempre he volgut tenir un amic astrònom que m'expliqui curiositats i fets de l'univers mentre admiro el cel. M'encanta el cel.
- A mi també, les meves dues especialitats ho demostren.
- Dues? Quina és l'altra?
- Meteorologia.
La Laura es va posar les mans a la cara i va arrencar a riure. Són les dues especialitats que em vaig estat mirant. Un dia m'hauràs de fer una classe de física.
- Quan vulguis. De fet..., vine amb mi.
La va agafar de la mà com si es coneguessin de tota la vida i la va arrossegar fins unes escales sense que ella tingués temps d'avisar l'Àlex que desapareixeria per una estona. Però ell estava amb la Madison, molt entretingut.
- On anem?
Va preguntar la Laura encuriosida. No tenia por però, en el fons, era un desconegut.
- Ja ho veuràs.
Va somriure. El seu somriure era amable, sense males intencions. Era molt guapo. Era alt, ros, amb ulls blaus, mirada transparent i un somriure encisador. Tenia bastantes pigues al voltant del nas que el feien més jove.
Finalment van arribar a una porta metàl-lica. El Matt va treure's unes claus de la butxaca i la va obrir. La Laura va quedar meravellada. Era un terrat preciós amb butaques i amb un tros tapat per un sostre de tel-la ple de llums. Hi havia una mena de plataforma de fusta i tot al voltant el terra era de còdols blancs. I el més important, en un racó mig amagat, que no hauria vist sinó fos perquè hi va anar el Matt, un telescopi dels bons.
- Podem fer-lo servir però en un dia tan maco com avui crec que és millor observar a ull nu, no creus?
Va seure en una butaca i la va estirar per quedar de cara al cel. La Laura va fer el mateix i va començar a preguntar per les estrelles, planetes, tot el que se li acudia en general d'astronomia i meteorologia, el Matt estava encantat responent, no havia conegut mai algú tan interessat.
Al cap d'una estona la Laura va posar bé la butaca i es va aixecar. Les vistes de Londres des d'allà eren espectaculars. Es veia el Big Ben, el London Eye... El Matt també es va aixecar i va posar música, li encantava la cançó que havia posat. Es va acostar a la Laura i li va proposar de ballar. L'Àlex estava a baix amb la Madison i només era un ball, per què no?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...