- Ei! Què...?
- Hola Jordi! Què hi fas aquí? Per cert! Aquesta és la Laura.
Va dir l'Àlex, tot orgullós de poder presentar-li la seva nòvia.
- Encantat. Però, què hi feu aquí plantats? Us estan cridant per megafonia!
- Com?
- Que sou els únics que falteu per embarcar. L'avió marxa!
Llavors van reaccionar i van arrencar a córrer.
- Adéu! I gràcies!
Per sort no estaven massa lluny de la porta i encara els esperaven. Els van demanar les targes d'embarcament, van comprovar que les motxilles no passessin de la mida permesa i van entrar a l'avió. Van buscar el seu seient, van posar les motxilles als armariets de sobre els seus llocs i van seure, sospirant alleujats després de l'ensurt. Al cap d'uns minuts l'avió es va enlairar. El viatge durava només un parell o tres d'hores. Durant el viatge, van parlar dels exàmens, de Londres, de l'estiu.
Quan ja estaven a l'aeroport van comprar els bitllets del tren que els havia de portar fins a la ciutat. L'anglès de l'Àlex era tan sexy... que quan va tenir els bitllets va haver de fer-li un ensurt a la Laura per fer-la tornar dels seus somnis. Ja a Londres, van agafar el metro a la mateixa estació on els havia deixat el tren per anar a l'hotel a deixar les maletes i poder començar a fer el turista.
Van sortir de l'hotel que ja eren quarts d'una del migdia, així que van decidir anar a Camden Market. Van fer una passejada pel mercat, on van veure tot tipus de paradetes, des de menjar, fins a tatuatges. Allà van dinar i van comprar un parell de records. A la tarda, van anar cap a la City, a veure els executius que, amb vestit però calçat esportiu, sortien acompassats de la feina, com una allau de gent però cadascun al seu món, com si estessin sols.
Es notava el poti-poti de cultures que hi havia a la ciutat, hi havia gent de totes les races i cultures en un caos ordenat, global, i es podia sentir com la gent ignorava el món que els envoltava. Auriculars, "vambes", mòbil a la mà o a l'orella i com si el de la vora no hi fos.
A la nit van anar a sopar a un "pub" i més tard a veure la ciutat de nit. Mentre caminaven per Oxford Street, de sobte algú cridà:
- Àlex! What are you doing here? (Àlex, què hi fas aquí?)
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada