- Ei! Què...?
- Hola Jordi! Què hi fas aquí? Per cert! Aquesta és la Laura.
Va dir l'Àlex, tot orgullós de poder presentar-li la seva nòvia.
- Encantat. Però, què hi feu aquí plantats? Us estan cridant per megafonia!
- Com?
- Que sou els únics que falteu per embarcar. L'avió marxa!
Llavors van reaccionar i van arrencar a córrer.
- Adéu! I gràcies!
Per sort no estaven massa lluny de la porta i encara els esperaven. Els van demanar les targes d'embarcament, van comprovar que les motxilles no passessin de la mida permesa i van entrar a l'avió. Van buscar el seu seient, van posar les motxilles als armariets de sobre els seus llocs i van seure, sospirant alleujats després de l'ensurt. Al cap d'uns minuts l'avió es va enlairar. El viatge durava només un parell o tres d'hores. Durant el viatge, van parlar dels exàmens, de Londres, de l'estiu.
Quan ja estaven a l'aeroport van comprar els bitllets del tren que els havia de portar fins a la ciutat. L'anglès de l'Àlex era tan sexy... que quan va tenir els bitllets va haver de fer-li un ensurt a la Laura per fer-la tornar dels seus somnis. Ja a Londres, van agafar el metro a la mateixa estació on els havia deixat el tren per anar a l'hotel a deixar les maletes i poder començar a fer el turista.
Van sortir de l'hotel que ja eren quarts d'una del migdia, així que van decidir anar a Camden Market. Van fer una passejada pel mercat, on van veure tot tipus de paradetes, des de menjar, fins a tatuatges. Allà van dinar i van comprar un parell de records. A la tarda, van anar cap a la City, a veure els executius que, amb vestit però calçat esportiu, sortien acompassats de la feina, com una allau de gent però cadascun al seu món, com si estessin sols.
Es notava el poti-poti de cultures que hi havia a la ciutat, hi havia gent de totes les races i cultures en un caos ordenat, global, i es podia sentir com la gent ignorava el món que els envoltava. Auriculars, "vambes", mòbil a la mà o a l'orella i com si el de la vora no hi fos.
A la nit van anar a sopar a un "pub" i més tard a veure la ciutat de nit. Mentre caminaven per Oxford Street, de sobte algú cridà:
- Àlex! What are you doing here? (Àlex, què hi fas aquí?)
Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada