Salta al contingut principal

Niebla

Era una mañana de enero, aunque el frío no era especialmente insoportable. Andaba por la calle con las manos en los bolsillos de la chaqueta, abrochada hasta cuello y llevaba una tupida bufanda de lana para que el aire no atravesase la barrera de ropa y llegase a rozar mi piel.

Reinaba un ambiente fantasmal. La niebla cubría todo lo que me rodeaba y sólo me permitía ver a un par de metros por delante de mí. Siempre me ha gustado la niebla, hace que todo sea diferente y le da intriga a un mundo en el que cada día parece igual que el anterior.

Pero mi mente ya no estaba en este mundo. Perdida entre pensamientos, me imaginaba todo lo que podía aparecer al otro lado de la bruma. Me encanta ver los edicios altos sobrepasar las nubes. Parecen castillos encantados de la época moderna. ¿Y si todo fuese como en los cuentos de hadas?

Por otro lado, la bruma hace que no veas lo que te rodea. Todo aquello que vemos día tras día se convierte de repente en una sorpresa al aparecer. Siempre he querido bailar entre las nubes pensando que nadie me vería. Que todos mis miedos e inseguridades serían invisibles a ojos de los demás.

Ensimismada como estaba, no me di cuenta de que había empezado a cruzar la calle. Lo único que sentí fue un fuerte golpe primero y la caída al suelo después.

Lo siguiente que recuerdo es el esfuerzo sobrehumano que tuve que hacer para levantar mis párpados que, poco a poco, dejaban entrar en mis pupilas una luz blanca y cegadora. Todo lo que veía era blanco. Estaba en una habitación de cuatro paredes completamente uniformes, sin una mancha, un mueble o un cuadro. Lo único que había era una ventana y una puerta. Al otro lado de la ventana, niebla, blanca y espesa hasta el punto de ni siquiera poder reconocer dónde estaba; la puerta, cerrada. 

Palpé mi cuerpo, llevaba un pijama de hospital. Me incorporé súbitamente y miré a mi alrededor preocupada. No había nada; ni gotero, ni máquinas, ni siquiera un sillón. Me miré a mi misma, no notaba nada fuera de lo normal. Me sentí un poco mareada y volví a tumbarme. Empecé a pensar, no recordaba cómo había llegado allí, ni por qué. Me dolía la cabeza.

Al cabo de unos minutos entró un hombre en la habitación. Su rostro me resultaba familiar pero no le reconocía. Me saludó con la mano y una ligera sonrisa.

- ¿Cómo te encuentras?
- Creo que bien, pero estoy un poco desorientada. ¿Te conozco? Tu cara me resulta familiar, pero no sé quién eres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...