Al dia següent van anar amb els de la colla. La Laura ja sabia la història de l'Àlex amb la Madison i l'Àlex confiava prou en la Laura com per anar-hi tranquils.
Només arribar al bar del Matt la Laura es va llançar als braços de la Madison, ara li queia de meravella; havia esta enamorada del noi que ella estimava, s'havien de portar bé per força. En notar l'abraçada, que era una barreja de felicitat, amistat i compassió, la Madison va mirar l'Àlex als ulls, somrient i ell va assentir confirmant que ara ja no eren només ells dos els que coneixien la veritat de la seva història. Quan ja s'estava deixant anar, la Laura li va xiuxiuejar a l'orella:
- El tractaré bé Maddie.
- Maddie?
Va contestar ella, sorpresa però no enfadada. No li havien dit mai. La Laura es va posar les mans a la boca, preocupada. Ho havia fet sense adonar-se'n.
- Perdona! No t'agrada?
- No! Al contrari, m'agrada! És només que no m'ho havien dit mai. Gràcies, per les dues coses.
Va guinyar-li l'ull.
La Laura i l'Àlex van seguir saludant a la resta dels seus amics. La tensió va arribar quan la Laura es va dirigir cap el Matt. Ell va mirar l'Àlex, com desafiant-lo, i l'Àlex li va tornar una mirada freda, controladora. El Matt va fer una càlida abraçada a la Laura i li va somriure, com si no hagués vist la mirada de l'Àlex mentre se'n desfeia i l'agafava per la barbeta per fer-li un suau petó a la galta. A ella li va extranyar i es va girar per mirar l'Àlex. Estava furiós. Llegint els seus pensaments, i també per voluntat pròpia, el Matt es va decidir:
- Àlex, hem de parlar. Al carrer.
- Tu primer.
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada