St Jordi (22)

Et toca. El Matt i tu?
- Ostres, deuria ser molt dur per vosaltres al començament.
- Era una mica estrany i difícil mantenir les distàncies, però vam anar coneixent gent nova i ens explicàvem els "cotilleos"... Era divertit i tot. Ens hi vam acabar acostumant. El que he de reconèixer és que fins que vas aparèixer tu cap relació havia estat comparable al que havia tingut amb ella. Ara el que tenim nosaltres és millor.
La Laura no va poder evitar somriure, tot i que estava una mica gelosa per la importància de tota la història. La Madison era molt important per ell, i ho entenia.
Ara li tocava a ella donar explicacions.
- Millor eh? Pel que m'has explicat, em conformo amb què hi sigui comparable.
Però no va esperar una resposta. Volia justificar-se, ella també s'havia passat.
- Em toca. El Matt. El dia que vam anar al seu bar em sentia molt sola, i gelosa, perquè em va semblar que li feies massa cas a la Madison i el Matt em va començar a donar conversa. Em va salvar de la situació i, comentant em va dir que era físic i, quan li vaig dir que m'agradava l'astronomia em va portar al terrat a veure les estrelles. Llavors va posar música, una d'aquestes cançons de coreografia, i vam acabar fent el tonto i rient. Llavors ja vam baixar. Només vam xerrar. Fins que el dia que ens vam trobar pel carrer em va dir que tenia ganes de tornarme a veure. No sé a què va venir. Em cau bé, però ho vaig trobar una mica massa, i més sabent que estic amb tu. Potser només era per molestar-te.
- És possible, al Matt li agrada molt treure'm de polleguera; però també és probable que li agradis, jo l'entendria perfectament, a mi m'agrades...
- Ah sí?
- Només una miqueta.
Va dir l'Àlex, guinyant-li l'ull.
Així va ser com es van acabar tots els problemes. Entre ells...