Escac i mat (10)

- Ei! No abaixis el cap! Estic parlant amb tu - va dir ell rient -. T'avergonyeixes del que he dit?
- No! Al contrari! No n'estic avergonyida, però no estic acostumada a que em diguin coses així.
- Doncs ja és hora que això canviï. I l'última cosa que et vull dir és aquesta. Et demano disculpes per tractar-te de manera indecent i espero no haver-te ofès.
- Tranquil.
- Doncs Diana, molta sort, i espero que em truquis de tant en tant informant de la situació - va picar l'ull.
- Segur que t'hauré de demanar mil consells i aclariments. Moltíssimes gràcies Albert. De veritat.
- No es mereixen. Estem en paus?
- És clar!
- Doncs, si no et fa res, he d'anar a la CIA a demanar un favor.
- A la CIA? Un favor?
- Ostres! he oblidat explicar-te un petit detall. Quan torni parlem.
La Diana va quedra perplexa, "la CIA?", va pensar.

L'Albert va arribar a l'edifici i va entrar per la porta principal. Tot i ja haver-hi estat, l'altra vegada no s'havia fet a la idea del que tenia entre mans, no li havia semblat possible i no ho havia assimilat. Va ser per això que va fer el mateix. Va parar-se al centre de l'entrada i va mirar amunt i al seu voltant.
No tenia tarja per entrar i no havia quedat, així que va es va dirigir al taulell.
- Vinc a veure en Howard McDowels, sóc l'Albert Bosch.
Van comprovar el seu nom a la base de dades i, en veure que ja havia estat allà i el motiu de la seva anterior visita, el van fer esperar mentre trucaven per comprovar on era.
- És al seu despatx, ja pot pujar. Quinzena planta, passadís de l'esquerra, tercera porta a la dreta.
- Gràcies.

Va agafar un dels ascensors que conduia a la seva planta. L'altra vegada, entre la confusió, i que havien anat totalment directes al despatx perquè els qui l'acompanyaven ja sabien perfectament on anaven, ni tan sols s'havia fixat que no tots els ascensors anaven a totes les plantes. N'hi havia uns que anaven a les plantes parells i uns altres a les imparells. Per sort, un agent, en veure'l perdut, li ho va indicar. Va prémer la planta 15 quan va ser dins i va esperar. Gairebé li feia por pensar la velocitat a la qual havia pujat, veient el poc temps que havia trigat a arribar al seu destí. Va sortir de l'ascensor i va recuperar el record de l'altre dia. Sí que recordava haver estat allà. El terra de rajola senzilla i els fluorescents quadrats al sostre li van recordar una mica a un hospital, però l'ambient era totalment diferent. D'una banda, no hi havia l'estrès d'urgències, però tampoc es notava la tristesa de certs passadissos. Hi havia un vaivé de gent que no parava, uns xerrant amb documents a la mà, altres corrent per avisar a algú... però sense passar-se. Se sentia com a casa, tot i estar totalment fora de lloc, ja que no entenia cap dels comentaris que li arribaven a passar pel cervell. Entenia les paraules, però no el seu significat conjunt. Fins que va sentir:
- Sí home! Les plaques solars que vam fer servir per aquell satèl-lit en portaven... Poc, sí, però en tenien.

Es va dirigir cap on li havia indicat la noia de la recepció. D'allà venia la meitat de conversa que sentia, l'altra meitat provenia del telèfon i no va poder acabar de lligar caps. Va esperar a sentir que la conversa havia acabat per picar discretament a la porta.
- Endavant!
- Bon dia.
- Albert! Segui, si us plau. Ja s'ha decidit?
- M'agradaria parlar algunes coses abans de prendre una decisió definitiva.
- Doncs ja pot començar.
- En primer lloc voldria saber si la meva antiga empresa podria treure algun benefici del fet que jo em traslladi, juntament amb tota la informació.