Passa al contingut principal

Escac i mat (11)

- En teoria no, però parlant amb administració potser aconseguiríem que els paguessin alguna cosa pels "drets" - va fer les cometes amb els dits - del que farem servir, i que haurien de tenir patentat. I què més?
- I després em preguntava, què passa amb les meves investigacions?
- Seran absolutament confidencials i no les podrà compartir amb ells, si és el que vol demanar.
- I si descobreixen alguna cosa nova ells, la podran aplicar amb normalitat? No ens ho endurem tot?
- No, la cosa és que vostè pugui seguir tal com ho va deixar però aquí.
- Em sembla bé.
- Llavors què? S'apunta?
- Està bé, sí, m'agradaria treballar per la CIA.
- Benvingut a bord. Ara li portaré el contracte.

Estaven a mitjans de mes, i per això l'Albert havia d'acabar el mes treballant a la seva antiga empresa i a la setmana següent traslladar-se a la CIA.

El canvi se li va fer molt estrany. Estava acostumat a saber com funcionava tot, on havia d'anar, a qui havia de trucar i a qui havia de demanar les coses per tal que tot anés sobre rodes. A més, no estava acostumat a tenir gent per sobre ni per sota en la investigació, ell decidia com es feia tot i no li manava res a ningú. No és que no el deixessin fer com volia, era el fet que hi hagués algú rondant-lo tot el dia per controlar si avançava en alguna cosa i que moltes coses que solia fer ell, li feia altra gent que encara no sabia si mereixia la seva confiança. Les coses anaven bé, tot anava més ràpid d'aquesta manera. Però li costava treballar amb gent desconeguda.

Va tardar aproximadament un mes en sentir-se mitjanament adaptat, dos en adonar-se que ja estava millor instal-lat que en l'empresa anterior. Tothom era molt competent i li encantava l'ambient de treball. A més, tots els mèrits personals propis eren per ell i els del grup quedaven justament repartits. Una tarda estava xerrant amb una de les secretàries que, tot i que a ell no li agradava però s'hi estava tornant a adaptar, el tractava com la Natàlia, quan va rebre una trucada. Era la Diana. El cor li va fer un salt.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Com cada matí

6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...

Niebla

Era una mañana de enero, aunque el frío no era especialmente insoportable. Andaba por la calle con las manos en los bolsillos de la chaqueta, abrochada hasta cuello y llevaba una tupida bufanda de lana para que el aire no atravesase la barrera de ropa y llegase a rozar mi piel. Reinaba un ambiente fantasmal. La niebla cubría todo lo que me rodeaba y sólo me permitía ver a un par de metros por delante de mí. Siempre me ha gustado la niebla, hace que todo sea diferente y le da intriga a un mundo en el que cada día parece igual que el anterior. Pero mi mente ya no estaba en este mundo. Perdida entre pensamientos, me imaginaba todo lo que podía aparecer al otro lado de la bruma. Me encanta ver los edicios altos sobrepasar las nubes. Parecen castillos encantados de la época moderna. ¿Y si todo fuese como en los cuentos de hadas? Por otro lado, la bruma hace que no veas lo que te rodea. Todo aquello que vemos día tras día se convi...

St. Jordi (8)

Però quan només li quedava un botó... - Riiiing. El telèfon. - Ho sento. Salvada per la campana. Va dir-li a la Laura, guinyant-li l'ull. Després d'estar deu segons al telèfon, era una companyia telefònica, va penjar. Veient la Laura asseguda al sofà mirant-lo, va posar-se la samarreta i, amb un somriure a la cara va dir: - Anem a prendre l'aire millor? Estaven asseguts en un banc del parc quan, de sobte, la Laura va canviar de tema i va preguntar: - Per cert, canviant de tema, per quan són els bitllets a Londres? - Es pot canviar si no et va bé però, en teoria, són per la setmana després de la teva última setmana d'exàmens. Tens alguna cosa a fer? Va preguntar ell, preocupat. - Sí. Va dir ella amb cara de seriosa, mig preocupada. - Què? - Anar a Londres amb tu. Va arrencar a riure i a fer-li pessigolles. El seu...