Les dues cares de la pluja

Sempre m'ha fascinat la pluja, suposo que la gent no hi veu la màgia, però jo sí, i m'encanta.

És inimaginable que, tot i que està més que explicat físicament, un conjunt enorme de minúscules gotetes de pluja pugin al cel i s'aguantin allà dalt, aparentment sense res que les ajudi. I que, de sobte, comencin a caure, mullant-nos, i recordant-nos que estem vius.

Potser la pluja complica molt les coses. Potser fa que el dia sigui més desagradable. Al cap i a la fi, anar mullat per la vida no és el més recomanable, sobre tot en dies en què no fa sol. A més, és més fàcil relliscar, els transports no van tan àgils... No ajuda.

Malgrar tot, hauríem d'aprendre a valorar-la. Aquesta aigua que cau del cel és la que fa que els horts vagin millor, ens desperta, ens anima. Perquè, encara que no en siguem conscients, quan fa temps que no plou, hi ha una tensió invisible en l'ambient que gairebé és palpa. La mateixa que desapareix com un vel que es fon sota la pluja. És com una mena de neteja. Elimina la contaminació, rega les plantes, neteja els cotxes... I purifica.

És estar a baix i començar de zero. Ser capaç d'aixecar el cap i veure el cel gris, com una teranyina infinita de la qual les gotes cauen a la cara de manera suau. Com una carícia que ens recorda qui som, i perquè som aquí.