Salta al contingut principal

No todos los días son buenos

No todos los días son buenos.

Por suerte para mí (de momento), mis malos días son relativamente malos, es decir, son malos en comparación a mis días normales; pero reconozco que no tienen nada de malos respecto a muchos otros.

Este miércoles fue un mal día para mi. Empezó como todos los miércoles, con el valor añadido del estrés de dos exámenes (lo cual ya es mucho), pero terminó con dos exámenes con tendencias desastrosas. Ambos suspendidos (creo).

Para mucha gente quizá eso sea lo normal pero eso, a mi, no me sirve ni de consuelo ni de excusa. Aunque eso no es lo peor. Hay cosas que, mucha gente no valora. A veces ni siquiera yo las valoro. Tengo el gran privilegio de ir a la universidad, mucha gente sueña con eso y no se lo puede permitir. Hay gente que ni siquiera sabe lo que es. Y yo voy, y lo echo a perder. Suspendo, a veces no aprendo. No avanzo. Y todo porque? A eso ya no puedo responder. Supongo que algun día llegaré a saberlo. Quizá no. Quién sabe. Si lo sabéis contadme. Podría ayudarme.

Hoy estoy pesimista, no os asustéis. :P

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...