- No és culpa teva Laura. Tu només has intentat ajudar el que estava en una situació pitjor, no et sentis malament. A més, si s'han barallat és cosa seva.
- Però no he entès al final... es barallaven per mi o per tu?
La Laura va trencar a riure en mig dels plors. La situació vista des de fora resultava còmica i trista alhora.
- No ho sé, la veritat. - Va dir la Madison, també rient.- Crec que el Matt es barallava per tu i l'Àlex... lluitava encegat sense saber gaire perquè. Suposo que ell pensava que el Matt ho havia fet per revenja i que era per mi, però ha vist que era per tu i s'ha confós tant que ha estat pitjor. Ja saps que els homes... si els parles de més d'una cosa alhora es posen nerviosos, pobrets.
La Madison intentava tranquil-litzar la Laura fent-la riure, i ho estava aconseguint.
- Jo pensava que el Matt i jo erem només amics i que era també el que ell volia. Però la veritat és que, sobre tot davant l'Àlex, alguna vegada sí que se m'havia insinuat, i a l'Àlex li va sentar bastant malament. Però com jo no sentia el mateix suposo que li vaig treure importància. No pensava que arribessin a això, els tenia per tranquils als dos.
- Ho són. Normalment. Però tenen gustos molt semblants, com has pogut comprovar i... en certs temes tenen més hormones de les que haurien i acaben així. No és culpa teva ni meva. Don't worry.
- Be happy.
Les dues van riure. Ja estaven més tranquil-les. Però la Laura va tornar a parlar.
- L'Àlex és sempre tan gelós?
- No, el Matt el treu més de polleguera que la resta. Pots tenir amics, si li cauen bé i no et fan mal a tu, no els matarà.
Va contestar guinyant-li l'ull. Es va aixecar i va preguntar:
- Anem?
- Sí. Gràcies Maddie.
Va dir, fent-li una abraçada. Ella li va tornar.
- Ja saps, pots comptar amb mi.
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada