Va admirar el paisatge. El cel estava tenyit de tons rosats i ataronjats per la posta de sol. Encara es veia una punteta vermella de l'astre que s'amagava rere les muntanyes. Com cada dia, va pensar. Però hi ha dies imprevisibles, aquell n'era una mostra. Potser les coses no estaven tan clares com semblaven. Potser tot podia canviar sense previ avís.
Al dia següent va anar a la feina apreciant més els petits detalls. Va seure a la seva taula i va donar una volta a la cadira giratòria tot pensant. Estava absort mirant per la finestra quan va arribar la Natàlia. Li portava el cafè, com cada dia. Sempre que ella li deixava sobre la taula ell li tirava una mirada fugaç, misteriosa, això atreia les dones però tenia les defenses baixes i el fet d'estar una mica enyorat per si marxava l'estava canviant. Així que es va limitar a somriure i a dir un sincer "gràcies". Malgrat que a ella la va sorprendre el canvi, va marxar sense dir res.
La Natàlia va anar cap al despatx de les secretàries, que compartia amb la Diana. La Diana era la seva antítesi. Mentre que la Natàlia anava sempre molt arreglada i provocativa i era rossa, alta i d'ulls blaus; la Diana era una noia senzilla, que anava vestida elegant però només perquè ho marcava la situació; ella era més aviat d'anar amb roba còmoda i trena. Era primeta i no massa alta, morena amb els ulls marrons.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada