Tot ésser humà d'aquest món ha tingut els seus alts i baixos en aquesta vida. Moments en què, ja sigui per una xorrada, ja sigui per algun motiu important, s'han sentit eufòrics o absolutament depressius. A vegades passa, fins i tot, sense saber perquè.
Però el fet és que, no és de dèbils estar deprimit. No és de dèbils plorar i cridar fins a caure desfet. El que és de dèbils és adaptar-se a estar així i resignar-se a viure sense fer res per evitar-ho. Aquesta és la principal diferència entre els dèbils i els forts.
Les persones fortes tampoc estan sempre bé. No viuen en un món de flors i violes. Viuen com tots, en un món on no tot és bonic, però on tampoc tot és lleig o trist. El que fan ells és aferrar-se a les coses bones, valorar la vida pels bons moments i no pels dolents, per tal de poder sortir de la seva mala situació tan aviat com els sigui possible. I, el més important, aprenen de cada mal moment. Busquen l'aportació positiva que pot tenir, per no haver de trobar-la en altres situacions, se l'apunten, i segueixen tirant endavant. Saben aixecar-se de cada caiguda amb més força que abans, per seguir caminant amb més ganes, veient més la felicitat de la vida, i sabent que, després d'una caiguda, hi ha sortida.
Al cap i a la fi, tots tenim febleses, les persones fortes també. El que hem de decidir ara és si només ens fixem en les febleses o aprofitem els punts forts perquè ni tan sols es notin. Crec que jo ja he près la meva decissió. Ànims! I endavant!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada