St Jordi (30)

Quan va arribar, l'Àlex estava esperant assegut a les escales, absort, remenant-se el cabell amb la mà, nerviós. Va aixecar la vista i es va trobar amb la mirada de la Laura, que el buscava.
- No sabia si vindries - va dir ell quan va arribar davant seu. Ella no va contestar. L'Àlex estava incòmode en silenci però la Laura no volia dir res, i a ell li feia por -. Prefereixes seure o caminar?
La Laura va encongir les espatlles.
- Digues alguna cosa, si us plau. El teu silenci m'està matant.
- No tinc res a dir que valgui la pena. Eres tu qui volia parlar amb mi remember?
- Tens raó. Volia demanar-te perdó. T'he portat això- va dir ell donant-li un ram de roses vermelles preciós i que, a sobre, olorava de meravella. La Laura el va olorar i va dir fluixet:
- Gràcies.
- Et mereixes això i molt més. Seu, si us plau - va dir, movent-se per deixar-li més lloc.
Va sospirar per armar-se de valor i començar a parlar. La Laura l'analitzava intentant imaginar què diria. Finalment es va decidir.
- Laura, en primer lloc et vull demanar perdó pel que va passar ahir. No tinc excuses per justificar la conducta de nen immadur i gelós que vaig mostrar ahir a la nit barallant-me amb el Matt. Perquè, d'una banda, primer jo pensava que era per la Madison que ell estava enfadat i vaig arribar a la conclusió que només feia veure que li agradavés per revenja quan, jo mateix, sé que té infinits motius perquè li agradis, i que cap té perquè ser aquest i, d'altra banda, sé que puc confiar en tu perquè, encara que potser ara ja no, tinc la vaga sensació que senties alguna cosa per mi, i que ell només era un amic per tu i ahir... vaig perdre els estreps. No sé què em va passar. És la primera vegada que em barallo amb algú, jo sempre sóc pacífic però ahir..., ahir va ser com si algú s'apoderés de mi - va posar-se les mans al cap, s'estirava els cabells, trist i enrabiat alhora, començaven a caure-li llàgrimes per les galtes. Va intentar amagar-les però la Laura se'n va adonar, a més feia veu de súplica -. Ho sento Laura. El Matt no es mereixia el que li vaig fer. Està bé? I tu... em perdonaràs, si us plau?
- El Matt està bé - va dir simplement la Laura, veient que ell volia seguir.
- I, en segon lloc et voldria demanar que em donessis una segona oportunitat. Per demostrar-te que ahir no era jo, per demostrar-te que sóc el mateix de sempre i fer que et tornis a enamorar de mi en cas que ho estessis i, sinó, perquè ho facis per primera vegada. Una oportunitat per intentar fer que t'enamoris de mi cada dia una altra vegada, cada dia una mica més, perquè t'estimo, i et portaria la Lluna si calgués per demostrar-t'ho - ara ja estava més segur, ja no tenia el cap baix, la mirava directament als ulls i gesticulava de manera exagerada. La situació va provocar que la Laura arrenqués a riure i a plorar alhora quan ell va acabar de parlar. Plorava de felicitat i emoció pel que li havia dit, reia pels gestos exagerats que havia fet i la seguretat que havia sortit del no res quan s'havia començat a animar. No podia suportar estar enfadada amb ell. No el podia veure trist. Es va desfer al seu costat. Es va tapar la cara amb les mans per amagar les llàgrimes i es va apoiar a l'espatlla de l'Àlex que la va abraçar i li va fer un petó al front. Ella es va abraçar a ell amb força.
- Et perdono - va dir ella entre llàgrimes, la seva sinceritat l'havia desfeta - però no m'ho tornis a fer això, Bruce Banner.
Va dir punxant-li el pit amb el dit. Ell es va posar a riure per la comparació. Hulk. Només algú com ella l'hauria feta. Era el que més l'atreia d'ella. No era com la resta, i a ella mateixa no l'importava, més aviat n'estava orgullosa.