Era tard, i la mare de la Madison dormia. Van entrar sense fer soroll i van anar a la seva habitació. Va treure un llit fet de sota el seu.
- És el llit del meu germà. Vivia aquí fins fa un any però sempre el tenim fet per si vol tornar o fer-nos una visita.
Va explicar amb un somriure.
Era com si es coneguessin de tota la vida, tenien moltes coses en comú i parlaven sense vergonyes. Van estar gairebé tota la nit xerrant de mil coses, s'entenien l'una a l'altra.
- Maddie, necessito un consell. Què faig ara?
- No ho sé ben bé. D'una banda et diria que anessis a parlar amb l'Àlex i li diguessis que vas defensar el Matt perquè et va semblar el més just en aquell moment però de l'altra... t'aconsellaria que el fessis patir una mica per tal que vegi que ha de confiar més en tu, que pots tenir amics i que no només li faràs cas a ell. De fet, sentint-me en veu alta, et diria que fessis la segona opció.
- És bona idea però, em fa pena...
- No cal que esperis gaire, segurament no tardarà a trucar i parles amb ell. Segur que sap que ets aquí.
L'endemà les dues es van llevar amb els primers raigs de llum que van entrar per la part que quedava oberta de la persiana. Eren les 10. La mare de la Martha també havia preparat esmorzar per la Laura ja que havia vist la jaqueta penjada a l'entrada. La Madison les va presentar i la Martha va fer un somriure tendre. Estava contenta que l'Àlex hagués trobat algú amb qui estés tan bé. Al cap i a la fi, era el seu nebot...
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada