Potser la Lluna és només un satèl-lit. Potser la Lluna és només un trosset de roca que vaga per l'espai al voltant del nostre planeta Terra. Potser la Lluna és una mera bombolleta dins un oceà d'estrelles, planetes, galàxies i objectes còsmics en general. Però la Lluna és, alhora, molt més que tot això.
Quan era petita (i potser fins i tot més ara), la Lluna era una mena de força superior per a mi. El seu posat inmutable i superior, juntament amb les seves fases invariablement canviants, fan que cada dia, veure-la sigui, d'alguna manera, especial.
Tot i això, el que la fa vertaderament màgica és el seu poder. La facultat de, quan em llevo al matí i surto de casa, de tot menys desperta, amb poques ganes de fer res més que dormir i encara menys de viure, atreure la meva mirada cap al cel i fer que m'adoni que tinc sort de viure en un món com el meu, on hi ha coses tan misterioses i genials com una roca que vola i brilla anomenada Lluna, que m'ajuda a carregar forces els matins en què amb prou feines m'aguanto, com per poder comencar el dia amb ganes i sabent que sóc molt afortunada. I que és la mateixa que, també a la cloenda d'alguns dels pitjors dies, apareix a l'horitzo per fer-me tornar a la calma, per asserenar-me i fer-me valorar la vida com realment es mereix.
Perquè, diguin el que diguin, i encara que només sigui una pedra rodona, perduda per l'univers, que reflecteix la llum del Sol per fer veure que brilla, no hi ha res més bonic que la Lluna plena en un fons ben estrellat, o la sortida de la Lluna enmarcada entre els edificis fent que encara sembli més gran, mostrant que el món és petit, que tenim molta vida per davant. Perquè la vida no són només les grans coses, sinó més aviat l'acumulació dels petits detalls que fan que jo i el món, siguem una mica millors cada dia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada