Escac i mat (7)

Una altra de les moltes coses que les diferenciava era la seva opinió sobre l'Albert. Mentre que a la Natàlia li encantava que se la mirés de dalt a baix i li llancés mirades indiscretes, la Diana li havia deixat molt clar des del primer dia que no toleraria que la tractés com un objecte i li tenia bastanta mania. La seva relació era estrictament professional, l'única cosa que valorava en ell eren els seus estudis. Ella estava estudiant enginyeria de l'energia i treballava a l'empresa de becària, ella aspirava a poder fer el que ell feia algun dia. Fora de la feina amb prou feines el saludava.
En arribar, la Natàlia va seure a la seva cadira i, mentre encenia l'ordinador va comentar.
- Avui l'Albert està raríssim. Li he portat el cafè i m'ha donat les gràcies mirant-me als ulls! Tu creus?
- Potser comença a ser una mica decent. Ja seria hora. - va dir la Diana entre dents, i es va posar a treballar.

- Hola noies.
Les dues es van girar de sobte. Mai ningú anava al seu despatx, sempre les trucaven o anaven elles a portar documents impresos. Era l'Albert, amb un somriure despreocupat, amable. Absolutament atípic en ell. I encara més atípic que saludés amb un "hola noies".
- Hola guapo. - va dir la Natàlia.
- Et podem ajudar en alguna cosa? - va dir la Diana, que se'l volia treure de sobre abans no fes algun comentari fora de lloc.
- He vingut a buscar uns fulls que he imprès. Em venia de gust aixecar-me de la cadira. Espero que no us faci res.
- No, és clar. Vols que te les enquaderni o alguna cosa?
- No cal, només és per mi. Gràcies Diana.
La seva amabilitat la va deixar pasmada. Ni tan sols sabia que sabés el seu nom.

Els documents eren una barreja de coses. Des d'apunts de les seves investigacions fins a informació sobre estudis relacionats amb el seu tema que havien fet altres empreses, inclosa la CIA. Volia assabentar-se de què sabia la resta del món i quanta informació extreuria que ningú més sabés. Volia parlar amb el que passaria a ser el seu excap i deixar les coses mitjanament arreglades perquè el seu trasllat no afectés massa l'empresa. Un cop se'ls va haver mirat, va anar al seu despatx i li va explicar la situació.
Va quedar una mica astorat i no sabia si creure-s'ho, l'Albert sempre havia estat home de bromes i, tot i que seria la primera que li feia d'aquest tipus, el seu posat seriós el va convèncer. Però seguia sent inimaginable el que li explicava, de manera que li va demanar que ho repetís.