Salta al contingut principal

Escac i mat (7)

Una altra de les moltes coses que les diferenciava era la seva opinió sobre l'Albert. Mentre que a la Natàlia li encantava que se la mirés de dalt a baix i li llancés mirades indiscretes, la Diana li havia deixat molt clar des del primer dia que no toleraria que la tractés com un objecte i li tenia bastanta mania. La seva relació era estrictament professional, l'única cosa que valorava en ell eren els seus estudis. Ella estava estudiant enginyeria de l'energia i treballava a l'empresa de becària, ella aspirava a poder fer el que ell feia algun dia. Fora de la feina amb prou feines el saludava.
En arribar, la Natàlia va seure a la seva cadira i, mentre encenia l'ordinador va comentar.
- Avui l'Albert està raríssim. Li he portat el cafè i m'ha donat les gràcies mirant-me als ulls! Tu creus?
- Potser comença a ser una mica decent. Ja seria hora. - va dir la Diana entre dents, i es va posar a treballar.

- Hola noies.
Les dues es van girar de sobte. Mai ningú anava al seu despatx, sempre les trucaven o anaven elles a portar documents impresos. Era l'Albert, amb un somriure despreocupat, amable. Absolutament atípic en ell. I encara més atípic que saludés amb un "hola noies".
- Hola guapo. - va dir la Natàlia.
- Et podem ajudar en alguna cosa? - va dir la Diana, que se'l volia treure de sobre abans no fes algun comentari fora de lloc.
- He vingut a buscar uns fulls que he imprès. Em venia de gust aixecar-me de la cadira. Espero que no us faci res.
- No, és clar. Vols que te les enquaderni o alguna cosa?
- No cal, només és per mi. Gràcies Diana.
La seva amabilitat la va deixar pasmada. Ni tan sols sabia que sabés el seu nom.

Els documents eren una barreja de coses. Des d'apunts de les seves investigacions fins a informació sobre estudis relacionats amb el seu tema que havien fet altres empreses, inclosa la CIA. Volia assabentar-se de què sabia la resta del món i quanta informació extreuria que ningú més sabés. Volia parlar amb el que passaria a ser el seu excap i deixar les coses mitjanament arreglades perquè el seu trasllat no afectés massa l'empresa. Un cop se'ls va haver mirat, va anar al seu despatx i li va explicar la situació.
Va quedar una mica astorat i no sabia si creure-s'ho, l'Albert sempre havia estat home de bromes i, tot i que seria la primera que li feia d'aquest tipus, el seu posat seriós el va convèncer. Però seguia sent inimaginable el que li explicava, de manera que li va demanar que ho repetís.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació