Salta al contingut principal

Un altre punt de vista #My500Words Day 10

Avui en dia, els nens i nenes (i també els que ja no ho som tant), neixem amb els dits posats a les tecles. La tecnologia, i les comoditats en general, estan perfectament integrades en el nostre estil de vida i, no només no ens imaginem viure sense tenir-ho, sinó que, probablement, no en seriem capaços.

Malgrat tot, això no només passa amb la tecnologia, sinó que comencem a ignorar coses molt més importants. Sense anar més lluny, només cal que parlem de menjar. És molt trist que la majoria nens ni tan sols sàpiguen d'on surten la majoria d'aliments. Que pensin que els pollastres "surten" sense cap ni potes i amb la goma posada, o que ignorin que els pèsols són les llavors d'una planta i surten d'una beina, perquè mai no ho han vist.

Aquest és un dels problemes de la nostra societat, ens estem oblidant de com eren les coses abans. No a l'Edat Mitjana, no. Simplement abans que arribessin els mòbils, la tele, els cotxes. Coses que ens sembla que han existit sempre però que, en realitat, fa molt menys temps que circulen del que pot aparentar, perquè amb prou feines fa més d'un segle que es van inventar els primers cotxes amb motor. I ara en tenim que gairebé condueixen sols. Qui ho hauria dit?

El que vull dir és que estem oblidant que es pot viure (viure bé) sense la majoria de coses que considerem imprescindibles, i que estem oblidant les nostres arrels. Estem oblidant que, no fa pas tant, les grans ciutats tenien el paviment de terra i els edificis no passaven de les dues plantes. I no era la fi del món. I que, encara que no ho sembli, hi ha llocs on encara passa, i no per això la gent no hi és feliç. I parlo d'Europa, no d'un poble perdut en mig d'Àfrica. Parlo de llocs on, no és que la gent es conformi amb el que té perquè no sap que pot tenir més, sinó perquè, probablement, prefereix viure amb el que té, que no pas amb tot el que li "falta". Al cap i a la fi, tot depèn del punt de vista.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació