Escac i mat (14)

- Quina cara?
- Aquesta de... has fet mal a la teva empresa per res, ets un imbècil.
- Ei! Que és la meva cara! Potser no del tot, simplement em sap greu que ens hagis deixat penjats.
- Tenia els meus motius. En primer lloc, tot i que no és el més important, els diners, ara cobro més. En segon lloc, els mitjans. Ara tinc moltes eines, més avançades i, no t'ofenguis, perquè tu se suposava que no eres de l'equip, ara tinc un boníssim equip al darrera que m'ajuda moltíssim, quan abans era pràcticament jo sol. I, finalment, el canvi de companyia. El necessitava. Estava fart dels de més amunt, que pretenien que respectés uns plaços d'entrega impossibles perquè només buscaven els guanys econòmics i no tenien ni idea del temps necessari per a la investigació i la seva dificultat i que, per si fos poc, s'enduien els mèrits - La cara de la Diana va canviar de seriosa a compassiva, es notava que l'Albert havia patit molta pressió a la feina. Potser fins i tot per això havia canviat la seva actitud. La calma i el bon humor l'havien convertit en un home simpàtic i comprensiu quan abans era un cregut insuportable. Se li va entreveure un somriure en pensar això. Havia canviat moltíssim, i n'estava orgullosa. Ell en canvi, estava un pèl trist, acabava de defogar-se davant la Diana, que no en tenia cap culpa i, per contra hauria de suportar-ho d'ara endavant -. Perdona'm, si us plau, tu no en tens cap culpa i sembla que te les estugui carregant a tu.
- No passa res. Es nota que has patit durant molt de temps.
- Sí, però ara et tocarà a tu, i això em fa encara més mal. Acabes de començar i ho hauràs d'aguantar sense ningú que t'ajudi. Bé, pots comptar amb en Joan i amb mi quan vulguis i per al que necessitis.
- Gràcies, però jo de tu no m'oferiria tant, que encara m'abusaré de la teva confiança - va dir riallera.
- Et dono permís per fer-ho.