Escac i mat (15)

La nit va passar ràpidament i agradable. Semblava que fossin amics des de feia temps quan, en el fons, gairebé no es coneixien.

- I doncs, com va la carrera?
- Molt bé! La veritat és que m'encanta, tot i que té assignatures molt complicades, sobre tot a mida que va avançant.
- Ha de ser molt difícil compaginar-la amb la feina.
- M'està costant, però ho estic aconseguint. Si cal m'ho prendré amb més calma per tal de poder treballar. Al cap i a la fi, estudiem per treballar, si ja tinc feina, millor que intenti conservar-la.
- Tranquil-la que, entre l'expedient i el currículum, a les empreses se't sortejaran. Totes et voldran i hauràs de triar tu.
- Au va! No siguis ximple!
- M'estàs dient ximple? De cap manera! És la veritat, de debò.
A la Diana se li començaven a notar els colors a les galtes. Intentava amagar-ho, però no podia.
- Gràcies. Tot i això, no ets el més adient per dir-ho!
- I això? Per què no?
- A tu sí que se't sortegen. Estàs a la CIA!
- Això ha estat sort. I ja veurem com va, potser em fan fora d'aquí dos dies. I això també fa, en part, que sigui la persona adequada per dir-ho. A mi m'ho han fet i jo ho faria amb tu.

Van estar discutint i xerrant una estona, tant de temes de la feina com d'altres de divertits. I, finalment, després de dues hores, van decidir marxar cap a casa. Al cap i a la fi, al dia següent tots dos havien d'anar a treballar. L'Albert va oferir-se per acompanyar la Diana fins a casa seva passejant.
- No cal, gràcies. A més no queda gaire a prop. Tardaràs molt fins a casa teva després.
- Raó de més per acompanyar-te.
- Tardar més?
- No, que estigui lluny. No t'hi puc deixar anar sola. Vinga, som-hi.
- Si insisteixes... Gràcies.