Escac i mat (13)

A l'Albert se li va fer llarg el dia. Tot i que tenia moltes coses a fer, cap no l'absorbia prou com per deixar de pensar. D'una banda tenia ganes de prendre alguna cosa amb la Diana però... potser tenia preguntes que ell no podia resoldre. Potser ara ella havia avançat més del que ho havia fet ell. Per sort, no era una idea massa lògica, al cap i a la fi, ella havia hagut d'adaptar-se al curs de les seves investigacions i seguir tal com ell ho havia deixat, i això ja era prou complicat. Esperava poder-la ajudar.

Finalment van ser les sis de la tarda i va poder marxar cap a casa seva. Havien quedat després de sopar, de manera que es va fer un dels seus sopars preferits, arròs amb ou ferrat i salsa de tomàquet, i després es va anar a canviar. No volia anar massa arreglat, era una cita, mig de feina, mig d'amics, però tampoc volia anar molt sport. Va agafar el primer que va trobar a l'armari que encaixés per l'ocasió. Uns pantalons beige, una camisa blanca i jersei blau marí. Sense corbata, és clar. Quan va haver acabat, va seure davant la tele a matar el temps que li quedava i, anant amb uns mica de temps de marge, va sortir, a peu, de casa. El bar on havien quedar no li quedava massa lluny, i sempre li havia agradat passejar per la ciutat de nit. Els misteriosos parcs, les vistes de la ciutat il-luminada, la Lluna... Només trobava a faltar les estrelles, que no es veien per la contaminació, com a mínim, lumínica.

Un cop allà, va seure en una taula però va esperar per demanar. No li agradava semblar impacient, i no tenia pressa, només quedaven 5 minuts perquè arribés, en teoria. I així va ser, la Diana va aparèixer per la porta al cap de pocs minuts amb un somriure despreocupat. Ell la va saludar per tal que el veiés i, quan ja estava a prop de la seva taula, es va aixecar per fer-li dos petons.
- Hola Diana.
- Hola Albert! Com va? Fa molt que esperes?
- No, i ara, acabo d'arribar. Vols que demani alguna cosa? Has sopat?
- Sí! He sortit tard i gairebé no he tingut temps, però sí.
- Vaja, problemes a la feina?
- Porto una mica de retràs en el projecte.
- Si necessites ajuda ja saps, aprofita! Però tu tranquil-la, que sempre donen uns temps impossibles de complir. Jo no entregava mai a temps.
- De veritat? Així estic una mica més tranquil-la. Ah, per cert. L'última vegada que ens vam veure em vas deixar molt intrigada. Em vas dir que anaves a la CIA a fer no sé què? Em vas deixar a mitges!
- Cert! No me'n recordava. Sí, anava a la CIA. De fet, hi vaig cada dia.
- Què vols dir?
- Treballo a la CIA - Involuntàriament va fer cara d'orgull, alçant les celles, divertit.
- Ho sento Albert, però no t'hi veig, treballant d'espia... - Els dos van riure.
- Com que no? Sóc el millor agent que tenen! No t'ho creus? No, estic investigant en energia, com abans, però allà. De fet, en teoria, tu i jo hauríem d'estar fent més o menys el mateix, perquè em van contractar per continuar la mateixa línia d'investigació.
- Vaja doncs, si fas exactament el mateix, per què vas marxar? - Ara la Diana tenia un posat més curiós, potser fins i tot una mica trist. Li feia mal que un investigador de la seva categoria hagués deixat la seva empresa sense cap motiu aparent. Havia fet molt mal a la companyia.
- És una bona pregunta. Si us plau, no posis aquesta cara que em fas sentir malament.