Qüestió que, en un cert moment, va acabar la conversa i ens vam estar llargament en silenci. És una de les coses que més m'atreia d'ella, que podíem estar en silenci sense que es fes estrany. Estava mirant el fanal que hi havia just al costat del banc quan vaig recordar el que m'havia dit la meva àvia feia una mesos. "La vida és més curta del que et pot semblar. No desaprofitis les oportunitats que se't presentin i, si una noia et sembla massa bona per tu, llença't, és l'adequada." Així que em vaig armar de valor. Vaig sospirar i me la vaig quedar mirant, sense dir res. Al final ella se'n va adonar i em va mirar. Va somriure i, aquell somriure, i la seva mirada sincera i clara, em van donar l'empenta que necessitava. Li vaig fer un petó i..., sí, ella me'l va tornar. Vam amagar-ho durant un temps, també als de la colla. Vam acordar que si ho deixàvem tot tornaria a ser com abans, ens agradés o no. Ells no en tenien la culpa, i no n'havien de patir les conseqüències.
Vam estar sortint durant tot el que em quedava d'Erasmus i, aproximadament un mes abans que jo marxés em va convidar a sopar a casa seva. La seva mare hi era i ens va presentar.
- Mama, aquest es l'Àlex, el meu nòvio.
- Àlex, aquesta és la meva mare, la Martha.
- Encantat de conèixer-la, senyora.
Li vaig dir, però ella no contestava, havia quedat bocabadada. Es va portar lentament les mans cap a la boca i va arrencar en un plor suau però profund.
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada