L'Àlex es va posar una mica gelós, però no va dir res. Confiava en la Laura, o això intentava. Però ja no podria esperar més, ho havien de parlar, quan fos un bon moment.
Al dia següent van agafar el metro i després el bus per anar a Greenwich, el parc per on passa el meridià, als afores de Londres. Primerament van intentar accedir-hi per una entrada per a cotxes però els van dir que el pas era restringit. Va ser només un ensurt, hi havia una porteta per als vianants en un racó. Van començar a pujar pel turó, per anar a l'observatori del capdamunt, malgrat que feia bastanta pujada, era agradable, tot era verd, prat, amb algun arbre pel mig. Finalment van arribar a dalt. De bon començament només van fer les típiques fotos amb una cama a cada banda del meridià, etc. però quan es van girar... van quedar impressionats. Les vistes de tot Londres quedaven als seus peus. Es veia tot, the London Eye, la City, Canary Worf... Van seure a la gespa i el tema no va trigar a sortir, la Laura també en volia parlar.
- L'altre dia em vas deixar a mitges, recordes? He aguantat molts dies sense dir res, però ja és hora que m'expliquis qué és el que va passar aquella nit.
L'Àlex també havia estat cabilant sobre el què deuria haver passat entre la Laura i el Matt, sobre tot des del dia anterior, però confiava en ella.
- Sí. Però tu també m'hauràs d'explicar què va passar amb el Matt. Vaig notar moltes confiances ahir.
-Penses acabar d'explicar-m'ho?
- Suposo que és un bon moment.
La Laura es va girar cap a ell, amb les cames creuades i les mans als genolls, atenta, expectant. Ell va fer una pausa, preparant-se per parlar.
- En primer lloc, i vull que et quedi molt clar perquè potser no t'ho he dit prou vegades. T'estimo. A tu. No sé si t'ho havia dit mai en persona però és la veritat. Estic bojament enamorat de tu, i no vull que res et faci pensar el contrari. En segon lloc, no només vaig estar amb la Madison, sinó que vaig estar amb tots els meus amics en general, feia molt de temps que no els veia. I per acabar, ja que vols saber què hi ha entre ella i jo..., la Madison és...
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada