L'Àlex es va posar una mica gelós, però no va dir res. Confiava en la Laura, o això intentava. Però ja no podria esperar més, ho havien de parlar, quan fos un bon moment.
Al dia següent van agafar el metro i després el bus per anar a Greenwich, el parc per on passa el meridià, als afores de Londres. Primerament van intentar accedir-hi per una entrada per a cotxes però els van dir que el pas era restringit. Va ser només un ensurt, hi havia una porteta per als vianants en un racó. Van començar a pujar pel turó, per anar a l'observatori del capdamunt, malgrat que feia bastanta pujada, era agradable, tot era verd, prat, amb algun arbre pel mig. Finalment van arribar a dalt. De bon començament només van fer les típiques fotos amb una cama a cada banda del meridià, etc. però quan es van girar... van quedar impressionats. Les vistes de tot Londres quedaven als seus peus. Es veia tot, the London Eye, la City, Canary Worf... Van seure a la gespa i el tema no va trigar a sortir, la Laura també en volia parlar.
- L'altre dia em vas deixar a mitges, recordes? He aguantat molts dies sense dir res, però ja és hora que m'expliquis qué és el que va passar aquella nit.
L'Àlex també havia estat cabilant sobre el què deuria haver passat entre la Laura i el Matt, sobre tot des del dia anterior, però confiava en ella.
- Sí. Però tu també m'hauràs d'explicar què va passar amb el Matt. Vaig notar moltes confiances ahir.
-Penses acabar d'explicar-m'ho?
- Suposo que és un bon moment.
La Laura es va girar cap a ell, amb les cames creuades i les mans als genolls, atenta, expectant. Ell va fer una pausa, preparant-se per parlar.
- En primer lloc, i vull que et quedi molt clar perquè potser no t'ho he dit prou vegades. T'estimo. A tu. No sé si t'ho havia dit mai en persona però és la veritat. Estic bojament enamorat de tu, i no vull que res et faci pensar el contrari. En segon lloc, no només vaig estar amb la Madison, sinó que vaig estar amb tots els meus amics en general, feia molt de temps que no els veia. I per acabar, ja que vols saber què hi ha entre ella i jo..., la Madison és...
Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada