La Madison és... la meva cosina. Així que no et preocupis per ella, que potser entre anglesos és legal, però jo no sóc gens anglès en aquest sentit, i ella tampoc.
Va dir rialler.
La Laura estava en estat de xoc.
- Cosins?
- És una llarga història.
- Tenim temps.
L'Àlex va començar a explicar, envoltant-se de records:
Fa aproximadament quatre anys vaig venir a Londres a fer un Erasmus. Al començament em va costar bastant adaptar-me, en aquella època era molt més introvertit i no feia amics amb facilitat. A més a més, no parlava ni entenia massa l'anglès, només el que havia après a l'escola. Amb prou feines seguia les classes com per intentar parlar amb algú i que es rigués de mi. És una infantilada, ho sé, però em feia molta vergonya.
Però un dia una noia molt atractiva i amable se'm va acostar després de classe. Era la Madison. Em va dir que sempre em veia molt sol i li sabia greu. Malgrat que va veure que no entenia ni parlava massa l'idioma, va esforçar-se per parlar més lent i entendre'm i ens vam posar a xerrar. Em va preguntar d'on era, què estudiava, el de sempre, i ella també em va explicar una mica. Aquella tarda vam anar a prendre una cervesa i també va convidar els seus amics. Així vaig conèixer els de la colla. Gairebé sempre quedàvem tots. Em sentia molt a gust amb ells, em tractaven com a un més i em van ajudar a perdre la por a l'anglès. Vaig aprendre molt i m'ho vaig passar molt bé però amb la Madison..., amb ella era diferent.
Ella, a part de ser la més simpàtica, havia estat l'inici de tot allò i jo li ho agraïa moltíssim, i moltes vegades sortíem nosaltres sols. Preníem alguna cosa, passejàvem pel parc... Ens teníem molta confiança i, al final... era inevitable.
Un dia qualsevol, crec que era un divendres a la tarda, havíem quedat amb tots a les vuit de la nit per anar a prendre alguna cosa després de sopar, però ella i jo vam decidir anar a sopar i fer una volta per Hyde Park, el nostre lloc preferit. Estàvem en un banc, xerrant tranquil-lament. Feia molt de temps que sabia que m'agradava, però la vergonya podia amb mi, em feia por llançar-me i que ella no volgués i s'espatllés tot. No sé què va passar aquell dia.
6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada