Salta al contingut principal

St Jordi (16)

La Madison és... la meva cosina. Així que no et preocupis per ella, que potser entre anglesos és legal, però jo no sóc gens anglès en aquest sentit, i ella tampoc.
Va dir rialler.
La Laura estava en estat de xoc.
- Cosins?
- És una llarga història.
- Tenim temps.
L'Àlex va començar a explicar, envoltant-se de records:
Fa aproximadament quatre anys vaig venir a Londres a fer un Erasmus. Al començament em va costar bastant adaptar-me, en aquella època era molt més introvertit i no feia amics amb facilitat. A més a més, no parlava ni entenia massa l'anglès, només el que havia après a l'escola. Amb prou feines seguia les classes com per intentar parlar amb algú i que es rigués de mi. És una infantilada, ho sé, però em feia molta vergonya.
Però un dia una noia molt atractiva i amable se'm va acostar després de classe. Era la Madison. Em va dir que sempre em veia molt sol i li sabia greu. Malgrat que va veure que no entenia ni parlava massa l'idioma, va esforçar-se per parlar més lent i entendre'm i ens vam posar a xerrar. Em va preguntar d'on era, què estudiava, el de sempre, i ella també em va explicar una mica. Aquella tarda vam anar a prendre una cervesa i també va convidar els seus amics. Així vaig conèixer els de la colla. Gairebé sempre quedàvem tots. Em sentia molt a gust amb ells, em tractaven com a un més i em van ajudar a perdre la por a l'anglès. Vaig aprendre molt i m'ho vaig passar molt bé però amb la Madison..., amb ella era diferent.
Ella, a part de ser la més simpàtica, havia estat l'inici de tot allò i jo li ho agraïa moltíssim, i moltes vegades sortíem nosaltres sols. Preníem alguna cosa, passejàvem pel parc... Ens teníem molta confiança i, al final... era inevitable.
Un dia qualsevol, crec que era un divendres a la tarda, havíem quedat amb tots a les vuit de la nit per anar a prendre alguna cosa després de sopar, però ella i jo vam decidir anar a sopar i fer una volta per Hyde Park, el nostre lloc preferit. Estàvem en un banc, xerrant tranquil-lament. Feia molt de temps que sabia que m'agradava, però la vergonya podia amb mi, em feia por llançar-me i que ella no volgués i s'espatllés tot. No sé què va passar aquell dia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...