De tot i de res

La seva resposta els va deixar completament desconcertats. Pel que havia dit, semblava que fos còmplice del John, tanmateix, la naturalitat amb la que ho deia i el seu somriure semblaven indicar més aviat el contrari. No mostrava culpabilitat. "Com?" Van preguntar tots dos alhora. "Fa uns dies va venir un home i em va dir que cuidés de la nena, que sinó ens mataria a tots dos. Em va dir que l'havia raptada però que tenia intenció de tornar-la sana i estalvia. No vaig saber si creure això últim, però vaig pensar q cuidar-la era el millor que podia fer. Si avisava la policia i ell se n'adonava, potser arribava abans i ens feia mal. Si la cuidava bé i la protegia en cas que li volgués fer res, la nena estaria bé." "La podem veure, si us plau?" "És clar. Segueixin-me." Van endinsar-se al santuari i van entrar per la porta de més al fons. Allà hi havia una zona perfectament habilitada com a habitatge que deuria s...

Sabien que havien de saltar però no sabien on acabarien, no les tenien totes. Però, quina alternativa els quedava? Es van mirar, van mirar la porta i van saltar alhora. El viatge va ser ràpid, com sempre. Tanmateix, com no sabien on anaven, estaven molt desorientats quan van arribar. Tots dos van caure al terra, per sort era un terra tou, estava humit. Van aixecar la vista per comprovar si els dos estaven bé i es van trobar envoltats de verd. El terra era de gespa alta, que creixia salvatge, i tot el que hi havia al seu voltant eren arbres altíssims amb lianes, que només deixaven passar alguns raigs de llum entre les seves fulles. Deurien estar a l'Amazones, però no tenien manera de comprovar-ho, ni sabien quin any era. Van veure que hi havia una mena de caminet marcat a la gespa, probablement dels homes que s'havien infiltrat al límit. Van crear un mapa mental per saber com tornar a aquell punt per poder tornar al límit pel mateix lloc i va...

La feina de vigilant del límit no sol tenir molt misteri. En general, només consisteix en vigilar les persones que entren. Controlar que només entrin mags i que, si entren sedentaris sigui amb permís o per una raó de pes. També ajuden els mags novicis quan no troben alguna cosa o tenen algun dubte. I s'encarreguen que, en general, tot funcioni com toca. En el fons ells fan al límit el que els mags fan al món. És una tasca molt noble, i senzilla quan no hi ha problemes. Però, en aquella ocasió, n'hi va haver. I dels grossos. La Pam i el Brian, els vigilants del límit, tenen sempre la ment oberta per tal de detectar tot el que passa al límit. Ells estan a la porta o rondant. Normalment van fent torns, però pot ser que els conflictes es generin en un altre lloc i, per tant, no els vegin. Era un dia tranquil. No s'esperava cap arribada oficial i no hi havia hagut cap complicació. Feia un dia assolellat. Hi havia algun núvol prim que es veia des de lluny però no semb...

Freedom doesn't need to be a situation, but can also be a state of mind. Freedom is what you feel when you're fine, control your mind or can let it wander through your deepest thoughts and still feel happy. It means not worrying whatever or whoever you happen to think about.

No hi ha res com oblidar-se momentàniament de tot. De qui som, d'on venim, de tot el que ens envolta. Especialment, dels problemes. Una de les maneres d'aconseguir-ho, almenys per mi, es estar perduda per la muntanya. Estirada en un prat, sobre un fi, verd i tou mantell d'herba que es mou al ritme del so del vent. Una remor suau i lenta que fa l'aire en travessar les fulles dels arbres i passejar-se per la immensitat de les muntanyes i valls del Pirineu. Un vent que causa el vaivé dels arbres i el moviment dels núvols, en el seu viatge fluid però sense pausa, impassibles, inimmutables. M'encanta passejar la vista per l'horitzó. Veure les muntanyes en la llunyania, arbres verds, camps grocs, cims blancs, de vegades. Fonts naturals, buscar bolets, animals a la natura; deixar-se vagar per un lloc conegut i arribar a racons desconeguts. No necessito massa per tenir l'esperit lliure, i alliberar l'esperit és el que em fa més feliç.

És maco veure que les coses mes boniques de la vida són, sovint, les més senzilles. Una abraçada, una posta de sol, un paisatge. No es difícil deixar-se complaure pel món si se'n té la intenció. Només cal mirar al voltant d'un mateix i estar prepara't per deixar-se sorprendre. Cada dia, anant a treballar, faig el mateix camí en cotxe. No té res de l'altre món; uns quants pobles, un tros ràpid, un tros de curves... Però des del dia que m'hi vaig fixar em va sorprendre, el paisatge. Hi ha una curva específica on, amb les tènues llums de l'albada, es veu tot el paisatge sota una mena de boira prima que li dóna un aire fantasmal. És una imatge que impressiona d'una curiosa manera. És la típica imatge, aparentment hivernal, d'uns arbres alts, prims i solitaris, que s'alcen sobre les muntanyes en la llunyania. Una estampa que, per la llum, es veu pràcticament tota en blanc i negre. Amb l...

Se suposa que passem a ser persones adultes quan fem els 18 anys però, siguem sincers, als 18 la majoria no sabem el que és ser un adult. Molts encara estem estudiant, vivim amb els pares i, cada vegada que comprem alguna cosa, els diners no surten de la nostra butxaca, sinó de la seva. Això fa que, esdevenir un adult, comporti molt més que complir els 18 anys. Ser un adult és ser capaç de fer coses per un mateix; tenir una feina, pagar les despeses, ser responsable, viure sol... entre moltes altres que, com algunes d'aquestes, no es fan de sobte. Ja que, n'hi ha algunes que, es deixen per més tard o potser no es fan en absolut. Es podria dir que es pot ser un adult "a trossos", és a dir, algú que treballa, o viu sol, o té responsabilitats. Tanmateix, ser adult no és sempre com es pinta a les pel-lícules, o com ens ho imaginem de petits o joves. Avui, conversant amb la meva cosina de 15 anys, comentàvem entre riures...

La vida està plena de sorpreses. La vida dóna moltes voltes. Però un dels avantatges de tot això és que no ho veus a venir i t'agafa desprevingut, fent que sigui encara millor. És sorprenent veure com les coses poden arribar a canviar de la nit al dia. Sentiments, situacions, estats d'ànim... En general són coses difícils de modificar, tanmateix, un petit detonant pot donar-li la volta a la situació. I els detonants apareixen quan menys t'ho esperes. No sempre és en el sentit positiu, però moltes vegades ho és. I és en aquests moments que hem de valorar l'oportunitat que se'ns ha posat al davant i saber aprofitar-la. No cada dia es pot decidir fer un pas endavant cap a millor, perquè moltes vegades es té la voluntat però no la força. I les sorpreses donen l'empenta necessària perquè això sigui més fàcil. Diuen que si no ho intentes, segur que no ho aconseguiràs mai,...

La força de la natura em fa sentir petita i indefensa. M'encanten els llamps. Quan els puc veure des de la finestra de casa o la seguretat d'un edifici. Però m'impacten quan m'adono del que realment són, una carrega bestial d'electricitat que cau sobtadament del cel cap al terra a tal velocitat que fa que l'aire faci un estrèpit impactant. És màgic, i completament científic que, simplement els núvols, puguin provocar tal fenòmen. Una gran quantitat d'electricitat que creua un medi no conductor. I després, la diferència de temps entre el llamp i el tro. La llum viatja tan més ràpid que el so que, en moltes ocasions, sentim el tro una estona després. Són preciosos i, alhora, aterradors. Són una de les moltes sorpreses que ens ofereix la natura de tant en tant. Llamps, arcs de Sant Marti, Aurores Boreals, volcans, terratrèmols... Tenim tant per veure i aprendre que creiem que sabem i dominem la natura. Però no és així, ni de lluny.

Adoro les estrelles. Em transmeten una calma que no sóc capaç de descriure amb paraules. Poden fer que oblidi tots els meus problemes i deixi la ment en blanc des del primer instant que apareixen al cel, surten de darrera els núvols o trec el cap per la finestra de casa. Són les meves companyes de viatge, les meves amigues, les meves confessores. Sé que seran allà sigui quan sigui que les necessiti, encara que no les vegi; i que, els expliqui el que els expliqui, no ho diran mai a ningú. Em fascinen. Des d'aquí són petits punts en el negre mar que és el cel nocturn, des de més a prop, cossos celestes capaços d'emetre una llum que pot creuar milers de milions de quilòmetres fins a arribar a nosaltres. Hi ha poques persones capaces de fer això per algú. I elles ho fan, inclús segles després d'haver-se quedat sense combustible per seguir vivint. Han exhalat el seu últim alè per nosaltres, el mínim que podem fer és admirar-les.

En ocasiones tengo ganas de apagar mi mente. Algunas veces, cuando pensamientos o recuerdos negativos me vienen a la mente, me gustaría poder echarlos. Olvidarlos, apartarlos, ignorarlos. Pero no es posible. No cuando están en primer plano. Normalmente cuando estoy sola y no tengo nada que hacer o con quien hablar, mi mente se enciende y se pone a pensar. Supongo que, dependiendo del contexto, del día, de mi estado de ánimo... Pero tengo la sensación de que lo que más llega a mi mente son las cosas negativas. Quizá no me fijo tanto en las positivas. En estos casos me gustaría poder apretar un botón para cambiar de canal. Cambiar de tema de conversación, ocupar mi mente con cualquier otra cosa solo por olvidar lo que la ocupa en ese mismo instante. Eso que duele en el alma y en el corazón. Es entoces cuando me gustaría poder apagar la mente. Dejarla en blanco. No pensar en nada. O pensar en algo bueno, pero sin pensar mucho. Como un salvapantallas, que gasta menos pero sirve pa...

Dudas esperanzas, temores... son sentimientos muy diferentes que pueden resumirse, en muchas ocasiones, en una misma frase. Y si...? Y si...? es una expresión que se puede usar en muchos contextos y situaciones diferentes a causa del hecho de que es una suposición, de ahí sus mil significados. Y si...?   de esperanza. Se usa para expresar la idea de que algo positivo pueda suceder. Eso lleva a la ilusión y positivismo de la persona. Y si...?   temeroso. Es el que lleva a pensar en qué sucedería si algo malo pasara. Cuáles serían las consecuencias de algo que no se desea. Y si...?   opción. Plantea una posibilidad a otra persona más que ser un pensamiento, aunque normalmente es improvisado. Y si...?  balance. Sirve para pensar en todas las consecuencias de un acto o suceso, ya sean positivas o negativas. Se emplea para tomar decisiones, saber qué esperar del futuro o suponer qué habría pasado si el pasado fuera diferente.

Verd. Gairebé tot el que m'envolta és verd. És impressionant que estant enmig d'una ciutat, estant a sobre d'un edifici, puguis sentir-te tan a prop de la natura. Avui estava a la Plaça del Poble, tot observant el paisatge. Les Valls d'Andorra. És bonic poder veure tots els edificis des de dalt. Des de petites cases a blocs de pisos repartits per tota la vall que, en arribar a la vora de la muntanya, s'hi enfilen mentre poden apurant espai de qualsevol racó. Una mica més enllà, pura muntanya. Bosc verd infinit que decora la vall des de les dues bandes i fins on arriba la vista en totes direccions. A un costat, el riu Valira, que acompanya de fons amb el seu so; constant però sense pausa. Impressiona veure els límits en totes direccions. Que no hi hagi horitzó enlloc. Veure totes les muntanyes des del punt més baix fins al cim més alt, passant per tot el degradat. Diferents tipus d'arbre, diferents tonalitats. I veure com, en la llunyania, tot i no aprec...

Tot es veu diferent des de la perspectiva d'un dels bancs del passeig. Mentre miro al meu voltant, estic sotmesa a una mena d'estat de trànsit, de calma, que fa que no pensi en res més que el que m'envolta. Hi ha quelcom que sempre m'ha fascinat d'aquest passeig. L'ambient tranquil que s'hi respira, tant sigui hivern com estiu. Però una de les coses que més m'impressiona és la llum. M'encanta observar el terra i veure com la llum passa a través de les fulles dels plataners, que la limiten tant que, quan arriba al terra forma rodones perfectes que es barregen formant diferents tonalitats i quantitats de llum.  La remor de les fulles que es mouen per les pessigolles del vent, el so de la font quan funciona, el suau xivarri de les persones conversant a la terrassa d'un bar, els nens mig cridant mentre juguen, els avis comentant als bancs de més amunt, l'aigua passant per les soques dels arbres. Sembla que en aquest passeig mai hi ha mas...

La ciutat està adormida. No hi ha ni una ànima al carrer. Regna el silenci al meu voltant mentre perdo la mirada pels carrers des del balcó. És agradable sentir el silenci. El silenci propi d'una ciutat petita. Una ciutat decorada pels arbres a cada carrer, il-luminats per la llum dels fanals, que acompanyen però no estorben a l'hora d'observar les estrelles. De fons, se sent un ocell perdut en la nit. No se sap ben bé d'on ve, però és lluny. Sento també el riu, que cavalga furiós pel parc del Valira. Qui sap si només és el vent, però jo diria que no. És més que això, el que sento. El Cadí, que s'ha deixat veure durant el dia, s'amaga rera la foscor. Els seus tons grisos destacaven sota la tènue llum de la Lluna, gairebé plena, que ja es veia al capvespre quan encara era de dia. A la llunyania, les negres muntanyes que ara són simples siluetes, únicament tacades per les llums dels pobles, que les fan vestir. Al cel, una Lluna gairebé plena, que de tan...

Neix, creix, viu, riu. No deixis passar cap de les oportunitats que et presenta la vida. Potser no tornaran mai. Cau, aixeca’t, aprèn, no temis. Sigues racional però no et passis de temerari. Algú molt savi va dir una vegada que els valents no viuen eternament, però els que tenen por no viuen en absolut. Xerra, mira, corre, juga. Fer amics és una de les millors coses que es poden fer en aquesta vida. Persones que, sense tenir-ne cap obligació, ens ajuden en els pitjors moments, milloren els bons i allarguen els excel·lents. Cuida, mima, ajuda, recolza. Un amic és un tresor, va dir algú. I quanta raó tenia. Però no es pot esperar res d’algú per qui no es fa un esforç. Els bons amics s’han de saber trobar i una vegada trobats, s’han de saber conservar. Estima i fes-te estimar. Aquestes són les coses que marquen la diferència. La família, els amics, la parella. L’amor és allò que fa que una vida passi de ser bona a ser plena. Que algú passi d’estar bé, a ser feliç. H...

Existen sensaciones extrañamente agradables. Una buena sorpresa, las agujetas, los nervios. Sensaciones que inicialmente parecen negativas o estrañas pero al cabo de un rato o analizadas más a fondo son positivas. Una de estas sensaciones es la de estar debajo del agua, siempre que sea por voluntad propia, claro. El sentimiento de aislamiento momentáneo, la sensación de no oír nada, de no sentir nada, de no temer ni depender de nada ni nadie.  El momento ese en el que tenemos suficiente con el aire de nuestros pulmones, en el que no nos importa lo que ocurra en la superfície, en el que, simplemente, nos paramos un momento a observar lo que tenemos a nuestro alrededor y a analizar lo que sentimos, lo que pensamos, lo que creemos. Ese momento en el que no tenemos miedo a nada ni nadie, en el que estamos bien y se nos olvida absolutamente todo y somos conscientes, únicamente, de nosotros mismos.

És trist, agradable i estrany alhora pensar en les estrelles. És trist i estrany saber que van existir fa milions d'anys, i que moltes d'elles ja no brillen ara que nosaltres les veiem. Però és agradable poder veure-les cada nit, i saber que sempre seran allà quan mirem el cel de nit i sense núvols. És reconfortant seure a la fresca. En silenci. Sentint només el soroll dels grills que canten en la llunyania i el so de les onades acariciant les roques. És agradable seure sense fer res més que mirar el cel, deixant que la Lluna m'ompli el cor i les estrelles guiïn els meus pensaments. És perfecte deixar que la cançó del mar porti als meus ulls el que ells no veuen en la foscor, deixar que els grills calmin la meva ànima, deixar que la calma envaiexi la meva ment. És curiós adonar-se de com en som de petits, i de com de gran és l'univers. Com de meravelloses són les petites coses en les que n...

Hi ha molts tipus de calma. Hi ha el silenci, hi ha la pau, i hi ha La Calma. La Calma és allò que se sent quan un té pau interior, quan un està bé amb ell mateix i amb tot el que l'envolta. Aquest és un sentiment que no té perquè ser permanent o d'una època, pot ser momentani. El més important és aprofitar-lo, gaudir del moment i no deixar-lo passar per qualsevol distracció. En general, és difícil sentir La Calma al dia a dia. He tingut un moment de Calma. Estava asseguda en unes roques grises com la cendra, i amb forats, algunes de les quals eren punxegudes com un eriçó, les altres arrodonides per l'erosió de les onades i el pas del temps. El món estava en silenci. A l'horitzó, el mar, blau fosc i en calma, com una massa tranquil-la que espera, que resta plana fins al moment en què quelcom la faci enrabiar. Que bonic és el mar, tant quan està en calma com quan enfureix. A ...

Des de la platja tot es veu diferent. Malgrat els núvols, el reflex de la llum a la sorra causa la sensació d'un dia gairebé assolellat. Els arbres i arbustos d'un verd intens decoren les roques que voregen la cala protegint-la de la duresa del mar obert. Les roques canvien de color intentant imitar la gràcia del degradat del mar. Des del gris mes fosc a la part mullada fins al marró mes clar a la part alta en contacte amb el sol. L'aigua es camufla entre la sorra mentre els nens juguen a la vora de les onades. A mesura que s'allunya de la costa, en canvi, el blau es torna mes intens fins a convertir-se en turquesa, i aquest, al seu moment, es va fent mes fosc fins a convertir-se en blau marí. A l'horitzó, una ratlla perfectament recta separa el blau del mar del blau gris fosc del cel creat pels núvols de la llunyania, que es va fent mes clar a mesura que aquets s'aprimen fins a deixar entreveure el cel blau clar de sempre.

L'ambient que es respirava era el d'una tarda qualsevol al petit poble costaner de Menorca. Des de la terrassa de la casa s'admirava una vista impressionant. Al fons del paisatge es veia el mar amb totes les seves tonalitats de blau. Des del mes fosc al fons fins al turquesa a la vora de les roques es mesclaven amb el blau del cel d'aquell meravellosament tranquil vespre. Per altra banda, els blaus clars i els taronges rosats es barrejaven en la intimitat dels núvols prims, tot atenuant els colors de la posta de sol. Entre les roques ballava un vaixell al ritme de les calmades onades. El vaivé del màstil era un moviment curiosament hipnòtic comparable al lent i repetitiu tictac d'un metrònom oblidat pel temps.

Todos pasamos por malas situaciones. Momentos de bajón en los que no hay manera de ver la luz al final del túnel. En que nos sentimos completamente perdidos y ni siquiera sabemos por dónde empezar a buscar. En estas situaciónes, es prácticamente imposible mantener la mente calma y ver las cosas de manera objetiva, pero es lo primero que deberíamos hacer. Al fin y al cabo, en la mayoría de casos, por suerte, lo malo solo afecta a una parte de nuestra vida. Así que debemos valorar todo el resto tal y como se lo merece. A lo grande. Además, en esos momentos, siempre aparecen personas dispuestas a echar una mano. Los que esperas, los que no esperas. Todos y cada uno de ellos aparecen a modo de salvación. Una luz en medio de la oscuridad que nos hace ver que no estamos solos y que, si lo necesitamos, nos ayudaran a encontrar el camino o, por lo menos, a hacerlo menos tedioso. Gracias a ellos vemos que nada está perdido. Que podemos es...

Todos los días nos cruzamos con gente por la calle. Personas concretas, con nombre y apellidos que para nosotros no son más que un rostro en un café o una cara al cruzar el paso cebra. Personas que, no es que no nos importen, sino que no las conocemos y, por tanto, forman parte de una masa que nos afecta sin llegar a importarnos mucho. Aún así, cada día salen y entran personas en esa masa. Es difícil describir el proceso, pues es algo que sucede sin que nos demos cuenta. En lo más hondo de nuestra conciencia, tenemos algo parecido a una carpeta donde guardamos y archivamos los nombres, apellidos, situaciones vividas y datos de todas las personas a las que conocemos. Cuando conocemos a alguien, entra en nuestra base de datos. Normalmente es un proceso relativamente lento durante el cual vamos añadiendo datos a medida que vamos conociendo mejor a la persona, pero a veces esto sucede mucho más rápido de lo previsto, y pasamos a conocer mucho mejor a alguien que apenas hemos visto un ...

Love, hate, disappointment. Sometimes we feel without knowing what we really feel. We wish somebody the best, but at the same time we don't want to know anything about them. We kind of hate them because of what they've done.  Luckily, some feelings aren't for ever. Things can change with effort. And if someone has disappointed, hurt or deceived us, they have a second chance to make us change our opinion. To make us feel something else.  But it's their own decision. We can choose whether to let them come, but they have to make the first step. 

Como en todas las historias, en la vida tenemos buenos y malos momentos. Momentos en los que aparece un hada madrina para salvar la situación y momentos en que la madrastra nos arruina los planes. Después de la tormenta llega la calma, pero a veces la calma tarda en llegar. Los cuentos nos hacen creer que todo es muy bonito, que todas las historias acaban bien, y rápido. Pero no es cierto, aunque sí que a veces la situación mejora. Es difícil ser objetivo y ver las cosas con claridad, especialmente cuando la abuelita resulta ser el lobo. Pero en muchas ocasiones aparece el leñador para arreglarlo todo. No debemos desesperar. Es cierto que tenemos malos momentos, y la espera de la llegada del príncipe encantador se puede hacer larga. Pero debemos pensar en todos los obstáculos que se interponen en su camino. Quizá no nos conoce, quizá tiene vergüenza, quizá ha perdido nuestro teléfono o simplemente no se atreve a ll...

Existen muchos tipos diferentes de Lo siento . Cada uno tiene sus matices, detalles, entonaciones. Y, por supuesto, cada uno tiene un significado diferente. Lo siento con una sonrisa es el que hace la persona pilla. Aquella que ha hecho una broma traviesa y no sabe si ha sentado bien o mal. Es el que, con suerte, se sigue de unas risas, y sino de una bronca. Lo siento con la boca pequeña. Es el  que pronuncian los niños pequeños. Saben que han hecho algo mal pero al fin y al cabo son niños, y que se le va a hacer. Por suerte no suelen ser cosas muy graves. Lo siento sincero. El de la persona que se siente mal. Sabe que ha cometido un error y no tiene intención  de repetirlo. Si lo hace será si darse cuenta y ocurrirá lo mismo, otra vez. Lo siento vacío. El que sabe que ha hecho algo mal pero de lo que no se arrepiente. Dice que lo siente por costumbre, educación o respeto hacia la otra persona. Lo siento falso. El que lo...

Dicen que el tiempo lo cura todo. Que permite pensar las cosas con calma y verlas con perspectiva. Pero un alma en pena no necesita tiempo durante el cual sufrir, sino consuelo inmediato. Dicen que el tiempo lo cura todo. No lo niego. El tiempo relativiza las cosas. Hace que se recuerden las importantes y se olviden las banales. Pero cada cosa tiene su importancia cuando ocurre. Y no sirve de consuelo el "tiempo al tiempo". Porque cuando uno sufre, quiere dejar de sufrir al instante y no al cabo de unos días, meses, años. No quiero tener que olvidar para estar bien. Quiero estar bien aquí y ahora. Quiero recuperar lo que he perdido, que me traten como es debido. Pero el mundo no es justo. La gente no da lo que recibe, excepto los pocos que reciben menos de lo que dan. Ellos son los que realmente sufren. Sufren más por la gente que por ellos mismos cuando son ellos los que sufren por como es la gente. Se desviven por una gente que vive de ellos pero no por ni para...

Somos seres sociales. Muy sociales. Estamos acostumbrados a tratar con muchas personas todos los días y eso, aunque no nos lo parezca, hace que dependamos de ellas. Ya sea el cartero, la chica del quiosco, el señor del peaje o la secretaria de la entrada, estos simples personajes secundarios ya entran en escena solo con sus gestos, expresiones, sonrisas, comentarios. Una sonrisa de buenos días, o un simple "¿Cómo se encuentra esta mañana?" cambiados por un rostro triste o una simple cabezada pueden modificar el inicio, y con este, el transcurso del día. Y no solo eso. Solo hay que imaginar, si esos pequeños gestos de relativos desconocidos determinan nuestro estado de ánimo, cómo pueden hacerlo aquellos que verdaderamente afectan a nuestras vidas, véase amigos y familiares. Dependemos de ellos de la misma forma que ellos dependen de nosotros, es decir, casi completamente. Y con esto no quiero decir que si ellos se sienten mal nosotros nos sintamos mal, o a la inver...

Tot és relatiu en aquest món. Hi ha qui veu el got mig ple, hi ha qui veu el got mig buit. Però, al cap i a la fi, tots dos tenen raó, qui ho negaria? És fàcil dir que el Sol tot sol brilla més que les estrelles. Però quantes nits de Lluna nova les estrelles ens han ajudat a trobar-nos quan estàvem perduts enmig de la foscor? Des del meu punt de vista les estrelles estan infravalorades. El Sol brilla molt i ens dóna l'energia que necessitem per viure. Tanmateix, cada nit, quan ens abandona, apareixen la Lluna i les estrelles que, de manera silenciosa, han estat allà per nosaltres, que no les hem vist fins que les hem necessitat. He d'admetre que sense el Sol no podríem viure, però no és el cas de moltes de les coses que trobem a faltar al nostre dia a dia quan les perdem. Hem de valorar les coses pel que realment ens aporten i adonar-nos que amb menys podríem viure. I no tan sols això, sinó que, en o...

A los amigos, a los conocidos, a los no tan conocidos. A los que me ayudan a pasar los malos momentos, a los que no los provocan, a los que provocan los buenos y mejores momentos. Gracias por estar aquí conmigo. Dicen que en los malos momentos descubres quienes son tus verdaderos amigos. Por suerte hasta ahora nunca había pasado por tal situación. Pero alguna vez tiene que ser la primera. Y es verdad. Es muy fácil estar bien con cualquiera cuando no hay conflictos o decisiones importantes que tomar. Pero en los momentos que dependen de eso se dejan ver las prioridades de la gente, y ahí es cuando todo cambia. Cuando un amigo deja de serlo, cuando alguien que no lo era aparece para sacarte del pozo. Estan los villanos camuflados y los superheroes sin capa. Es difícil salir de ciertas situaciones. Pero, por suerte, casi siempre hay alguien dispuesto a ayudarte a salir de ellas. Gracias a todos los superhéroes sin capa. A los conocidos y a los que estan por llegar. Sois ...

- Vull que tinguis l'oportunitat de fer-ho, si vols, i que jo no sigui un impediment. Pensa-hi, només et demano això. Però també t'he de dir que si te'n vas amb en Joan et trobaràs en un lloc completament diferent de tot el que coneixes i t'hi hauràs d'adaptar. - Podria tornar? - Sí, quan volguessis. I si no vols anar al futur, com a mínim podries anar al límit, a aprendre màgia. Pots provar, ets lliure de fer el que vulguis. L'Amelia va estar reflexionant llargament abans de pronunciar: - M'agradaria anar al límit a aprendre màgia, i visitar el futur. Si veig que m'agrada i, sempre sota la condició que et pugui visitar molt sovint, podria quedar-m'hi. Et sembla bé, pare? - Em sembla la decisió més encertada, fantàstic. A més a més en Joan cuidarà de tu. Si accepta ser el teu tutor, és clar. - Seria un gran honor. - Ja està tot decidit, llavors. Va dir en Fernando. Quan marxeu? - D'aquí una setmana. Els he dit als altres que avis...

The world is tired. And with it, all the things surrounding me fall asleep, like there is not going to be tomorrow but being sure that there will be. Everyday, we live like we could live forever. We don't appreciate every single detail, every single drop of rain. We don't realise we might not wake up tomorrow or we might be living in the middle of a war. I know nothing of these make sense, or maybe they do. They're just late night thoughts, just don't try them to make sense.

Imaginava que en Fernando voldria que m'emportés l'Amelia al límit, a l'escola de màgia. Tanmateix, ni tan sols se m’havia passat pel cap la idea que volgués que la portés al futur. Al cap i a la fi, ell era del futur, però ella no hi havia viscut mai, i podia ser una adaptació força complicada. - Fa uns mesos que l'Amelia no és la mateixa. Ja no va tant amb els seus amics, no festeja amb cap noi... A la seva edat ja hauria d'estar casada i tenir fills. Està trista i necessita un canvi d'aires. Sempre li ha agradat inventar i s'adapta molt ràpid a les innovacions, encara que sé que no tenen res a veure amb  les innovacions del teu segle. Però crec que venir amb tu li aniria molt bé. - N'estàs segur? No voldria ofendre't, però potser t'aniria bé tenir companyia. - M'estàs dient vell? Va dir en Fernando, amb cara d'enfadat, però relaxant-la en un somriure immediatament. N'estic segur. Prefereixo que estigui bé, tot i que no et pu...

A poc a poc es van anar dissipant entre la multitud i vaig decidir, després de donar una volta pel mercat, tornar a casa. Començava a fer-se fosc. Tornant, vaig sentir una presència, tanmateix, no era una presència normal, era un mag, i molt poderós. Mai havia sentit una presència maga tan poderosa, i no era la d’en Fernando. - Hi ha algú?, vaig demanar. Em vaig girar, tot escrutant la foscor, en busca de qui em seguia. - Qui hi ha? Vaig donar una altra volta sobre mi mateix i la vaig veure. Una ombra darrera una cantonada. - Qui ets? Finalment es va deixar veure. - Amèlia? Què hi fas aquí? - Volia saber que havies vingut a fer del futur. - Era cert que no ho sabia. - Però ara ja ho saps, no? Pensava que el meu pare t'havia ajudat. - Jo també ho pensava. Però potser només em va dir part de la veritat. - Per què ho dius? - No he vist que estaves al carrer, no he escoltat les teves passes ni he entrevist una ombra. Només he sen...

- Tu? Per què? - Amelia, ens pots deixar, si us plau? Ella va marxar, deixant clar que no volia. En Fernando va seguir. Vull que reclutis mags d'aquesta època. En aquest poble hi ha molt potencial, però com està allunyat de les ciutats, ningú els ha ajudat a desenvolupar-lo. La majoria ni tan sols saben que el tenen.  - I què se suposa que he de fer jo?  - Atrau-los. Fes que et trobin i porta'ls al límit perquè vagin a l'acadèmia. Hi falten moltes coses aquí, i ajudaries molt. - D'acord. - Pots estar-te aquí mentre no acabis la missió. Tenim una habitació lliure. I et donarem roba perquè no et mirin malament. Amelia? - Sí, pare? - Deixa-li alguna cosa de roba meva a en Joan, si us plau. Si no encara el cremaran a la foguera. - Vine amb mi. La vaig seguir al pis de dalt de la vivenda. Estava tot bastant fosc, però hi havia espelmes repartides pel passadís i les diferents estances que il·luminaven el lloc. Em va portar  a una habitació i em va indicar q...