Salta al contingut principal

20 de desembre de 2017 (14)

- Vull que tinguis l'oportunitat de fer-ho, si vols, i que jo no sigui un impediment. Pensa-hi, només et demano això. Però també t'he de dir que si te'n vas amb en Joan et trobaràs en un lloc completament diferent de tot el que coneixes i t'hi hauràs d'adaptar.
- Podria tornar?
- Sí, quan volguessis. I si no vols anar al futur, com a mínim podries anar al límit, a aprendre màgia. Pots provar, ets lliure de fer el que vulguis.
L'Amelia va estar reflexionant llargament abans de pronunciar:
- M'agradaria anar al límit a aprendre màgia, i visitar el futur. Si veig que m'agrada i, sempre sota la condició que et pugui visitar molt sovint, podria quedar-m'hi. Et sembla bé, pare?
- Em sembla la decisió més encertada, fantàstic. A més a més en Joan cuidarà de tu. Si accepta ser el teu tutor, és clar.
- Seria un gran honor.
- Ja està tot decidit, llavors. Va dir en Fernando. Quan marxeu?
- D'aquí una setmana. Els he dit als altres que avisaré un dia abans per qui vulgui venir amb mi.
- Altres? Va preguntar l'Amelia, encuriosida. Quins altres?
- He aprofitat el viatge per venir a buscar més mags que vulguin aprendre màgia.
- I seràs el tutor de tots?
- No, va dir en Fernando molt segur, ell serà només teu, només el teu tutor, vull dir. La resta probablement no en tinguin.
- Com és això?
- Normalment els mags aprenen a l'Acadèmia, i tu també ho faràs però, amb el teu potencial, seria desaprofitar el temps que no tinguessis un mestre per tu sola.

El dia a dia continuava a Llacverd com si res no hagués canviat. Només uns quants sabien que gaudien de la companyia d'algú que no hi pertanyia, només alguns s'adonaven que tenia quelcom de diferent. Malgrat això, no s'adonaven de què.


Vaig aprofitar per fer transturisme, turisme en una altra època. Tenia una setmana per estar a Llacverd, gaudir del lloc, de la gent, del temps, els costums, tot. Era com una esponja. Absorbia cada detall amb l'avidesa d'un nen que menja xocolata per primera vegada. Passava molt de temps voltant pel poble. Generalment sol, a vegades amb l'Amèlia. També m'agradava molt passar l'estona a la barra de la taberna, prenent suc de carrota, mentre escoltava les converses dels antics personatges que es movien al meu voltant. Parlaven de collites, de la pluja, de l'Església. Parlaven de la guerra com una cosa llunyana i de la construcció de la nova escola. No tenien mòbils ni internet, no portaven cascs per escoltar música, i ni tan sols s'imaginaven què era la ràdio. I tot i així, eren feliços. Gaudia en adonar-me que, en general, la vida era plena quan i on fos, ja que la felicitat era relativa a les coses del temps i lloc on es vivia. Però per mi era fàcil adaptar-me allà on anava, sempre m'havia agradat experimentar com era la vida als meus destins.

La setmana va passar, i jo havia fet molts amics. A la taberna ja gairebé no em tractaven de foraster, tot i que és així com m'anomenaven. Moltes de les persones amb qui havia parlat eren alguns dels mags que havia conegut durant les meves crides. Mags que es plantjaven anar a l'acadèmia durant un temps per tal de tenir unes millors condicions de vida després. Alguns se m'acostaven amb vergonya quan estava sol, per preguntar-me coses del límit. Si podrien tornar, si aprendre màgia era molt difícil. En general tenien por, però normalment aconseguia calmar-los. Al cap i a la fi, era una gran oportunitat. Podien tornar quan volguessin i aprendre a controlar la màgia amb coneguts seus. La majoria dels mags hi anem de petits i ens hem d'espabilar a conèixer gent, la qual cosa és una barrera més i una de les més altes que cal superar en arribar allà.

Finalment va ser el dia abans de marxar i vaig fer la crida. La vaig fer alta i amb missatge de fons. Alta perquè tots els mags la poguessin veure, amb missatge de fons perquè se n'enteressin els que no la podien veure. 
"Marxaré demà dues hores abans de la posta de sol. Qui vulgui venir, que pensi el seu nom, així sabré qui esperar."
Una quinzena de persones, entre elles l'Amèlia, van pensar el seu nom. Es notava que alguns se sentien molt més segurs que altres. El pensament és com la veu, deixa entreveure els sentiments de qui hi ha darrera. 

Quan ja donava la llista per acabada vaig sentir una veueta. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cassini mission fanfiction

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

Justícia poética

Entre todas las notícias relacionadas con el cambio climático que nos han llegado hasta ahora, parece que no han conseguido hacernos entender algo (por no decir nada). Y es que los más perjudicados por todas sus consecuencias, seríamos los humanos. La tierra lleva aquí millones de años y ha sobrevivido a glaciaciones, meteoritos y extinciones; y siempre se ha recuperado. El clima mundial es cíclico, y la tierra y sus especies se adaptan a ellos. Nosotros en cambio, estamos aquí de paso, adaptados a las condiciones actuales y dependientes del resto de sus habitantes. Necesitamos el oxígeno que generan las plantas, los materiales que extraemos del suelo y la carne de los animales. Pero queremos más. Y querer más ha hecho que, día tras día, la contaminación que generamos envenene al planeta y todo lo que hay en él. Es cierto que los cambios climáticos se producen de manera natural. Pero nosotros lo hemos prov...

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...