- Vull que tinguis l'oportunitat de fer-ho, si vols, i que jo no sigui un impediment. Pensa-hi, només et demano això. Però també t'he de dir que si te'n vas amb en Joan et trobaràs en un lloc completament diferent de tot el que coneixes i t'hi hauràs d'adaptar.
- Podria tornar?
- Sí, quan volguessis. I si no vols anar al futur, com a mínim podries anar al límit, a aprendre màgia. Pots provar, ets lliure de fer el que vulguis.
L'Amelia va estar reflexionant llargament abans de pronunciar:
- M'agradaria anar al límit a aprendre màgia, i visitar el futur. Si veig que m'agrada i, sempre sota la condició que et pugui visitar molt sovint, podria quedar-m'hi. Et sembla bé, pare?
- Em sembla la decisió més encertada, fantàstic. A més a més en Joan cuidarà de tu. Si accepta ser el teu tutor, és clar.
- Seria un gran honor.
- Ja està tot decidit, llavors. Va dir en Fernando. Quan marxeu?
- D'aquí una setmana. Els he dit als altres que avisaré un dia abans per qui vulgui venir amb mi.
- Altres? Va preguntar l'Amelia, encuriosida. Quins altres?
- He aprofitat el viatge per venir a buscar més mags que vulguin aprendre màgia.
- I seràs el tutor de tots?
- No, va dir en Fernando molt segur, ell serà només teu, només el teu tutor, vull dir. La resta probablement no en tinguin.
- Com és això?
- Normalment els mags aprenen a l'Acadèmia, i tu també ho faràs però, amb el teu potencial, seria desaprofitar el temps que no tinguessis un mestre per tu sola.
El dia a dia continuava a Llacverd com si res no hagués canviat. Només uns quants sabien que gaudien de la companyia d'algú que no hi pertanyia, només alguns s'adonaven que tenia quelcom de diferent. Malgrat això, no s'adonaven de què.
Vaig aprofitar per fer transturisme, turisme en una altra època. Tenia una setmana per estar a Llacverd, gaudir del lloc, de la gent, del temps, els costums, tot. Era com una esponja. Absorbia cada detall amb l'avidesa d'un nen que menja xocolata per primera vegada. Passava molt de temps voltant pel poble. Generalment sol, a vegades amb l'Amèlia. També m'agradava molt passar l'estona a la barra de la taberna, prenent suc de carrota, mentre escoltava les converses dels antics personatges que es movien al meu voltant. Parlaven de collites, de la pluja, de l'Església. Parlaven de la guerra com una cosa llunyana i de la construcció de la nova escola. No tenien mòbils ni internet, no portaven cascs per escoltar música, i ni tan sols s'imaginaven què era la ràdio. I tot i així, eren feliços. Gaudia en adonar-me que, en general, la vida era plena quan i on fos, ja que la felicitat era relativa a les coses del temps i lloc on es vivia. Però per mi era fàcil adaptar-me allà on anava, sempre m'havia agradat experimentar com era la vida als meus destins.
La setmana va passar, i jo havia fet molts amics. A la taberna ja gairebé no em tractaven de foraster, tot i que és així com m'anomenaven. Moltes de les persones amb qui havia parlat eren alguns dels mags que havia conegut durant les meves crides. Mags que es plantjaven anar a l'acadèmia durant un temps per tal de tenir unes millors condicions de vida després. Alguns se m'acostaven amb vergonya quan estava sol, per preguntar-me coses del límit. Si podrien tornar, si aprendre màgia era molt difícil. En general tenien por, però normalment aconseguia calmar-los. Al cap i a la fi, era una gran oportunitat. Podien tornar quan volguessin i aprendre a controlar la màgia amb coneguts seus. La majoria dels mags hi anem de petits i ens hem d'espabilar a conèixer gent, la qual cosa és una barrera més i una de les més altes que cal superar en arribar allà.
Finalment va ser el dia abans de marxar i vaig fer la crida. La vaig fer alta i amb missatge de fons. Alta perquè tots els mags la poguessin veure, amb missatge de fons perquè se n'enteressin els que no la podien veure.
"Marxaré demà dues hores abans de la posta de sol. Qui vulgui venir, que pensi el seu nom, així sabré qui esperar."
Una quinzena de persones, entre elles l'Amèlia, van pensar el seu nom. Es notava que alguns se sentien molt més segurs que altres. El pensament és com la veu, deixa entreveure els sentiments de qui hi ha darrera.
Quan ja donava la llista per acabada vaig sentir una veueta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada