Els vigilants del límit. Primera part

La feina de vigilant del límit no sol tenir molt misteri. En general, només consisteix en vigilar les persones que entren. Controlar que només entrin mags i que, si entren sedentaris sigui amb permís o per una raó de pes. També ajuden els mags novicis quan no troben alguna cosa o tenen algun dubte. I s'encarreguen que, en general, tot funcioni com toca. En el fons ells fan al límit el que els mags fan al món. És una tasca molt noble, i senzilla quan no hi ha problemes. Però, en aquella ocasió, n'hi va haver. I dels grossos.

La Pam i el Brian, els vigilants del límit, tenen sempre la ment oberta per tal de detectar tot el que passa al límit. Ells estan a la porta o rondant. Normalment van fent torns, però pot ser que els conflictes es generin en un altre lloc i, per tant, no els vegin.

Era un dia tranquil. No s'esperava cap arribada oficial i no hi havia hagut cap complicació. Feia un dia assolellat. Hi havia algun núvol prim que es veia des de lluny però no semblava que anés a ploure. Feia una mica de vent, el qual suavitzava les altes temperatures de l'estiu i feia que les fulles del Bosc es moguessin al compàs. Totes alhora, com formant una coreografia per acompanyar la remor que elles mateixes causaven. Era un ball molt agradable de veure. El Brian estava pràcticament hipnotitzat pel suau moviment dels arbres quan va sentir una alteració. Just en aquell moment tenia la Pam al seu costat. Tots dos es van girar de sobte, com per comprovar si només havia estat una al·lucinació, però en adonar-se que tots dos ho havien sentit, van comprovar que era real. Alguna cosa no anava bé.

Els dos es van concentrar per tractar de descobrir què havia provocat una alteració tan gran. Van recórrer tot el límit amb el pensament. Això consistia en veure a través dels ulls de tota persona que estigués al límit el que ells podien veure, és quelcom que només els vigilants poden fer. Tots dos van veure-ho al mateix moment. Tres persones acabaven d'entrar al límit per un lloc que no era la porta principal. I un d'ells era un sedentari. En teoria, és impossible entrar al límit per un lloc que no sigui la porta principal. En teoria. Perquè aquells tres ho havien aconseguit.

Els dos vigilants es van mirar amb cara de circumstàncies i van comprendre que havien vist el mateix. Havien d'investigar, qui, com i per on havien entrat. I ràpid. Tot i això algú s'havia de quedar vigilant. Van avisar en Jaume, un dels suplents que s'encarregaven de vigilar quan, per alguna raó, algun dels dos, o tots dos, no podia. En el moment que ell va arribar, ells van marxar. No portaven res específic, els mags no tenen armes. Únicament es valen del seu pensament i poders per defensar-se i atacar, si cal.

La imatge q havien vist era, per desgràcia, molt típica al límit. Era una paret de roca grisa amb molts arbustos verds cobrint-la i, al voltant, un bosc d'arbres alts amb fulles petites i escorça aparentment gruixuda, fosca i una mica esquerdada. No sabien per on començar a buscar, així que van decidir buscar pistes a la imatge que havien vist per tal de descobrir on eren els intrusos. Es van centrar en l'espècie dels arbres. Al límit cada regió té una fauna i flora molt marcada, de manera que, identificant l'arbre, reduirien la zona a buscar. Tots dos van estar d'acord que era una alzina, i sabent que hi havia paret, havien de buscar als voltants de la muntanya, el cim Blanc. El cim rebia el seu nom per la neu que sempre en decorava la part més alta. Era tan alt que, fos l'època de l'any que fos, sempre hi havia neu.

Només hi havia dues zones d'alzines al límit. La porta al segle XII i una zona a la vora de la muntanya, així que era fàcil saber per on començar. Van anar cap allà per la ruta més directa possible, a través del Bosc. El Bosc és la zona del límit a través de la qual els nòmades viatgen en el temps. Té forma de corona, i està tot al voltant del cim Blanc. La part de més a prop de la muntanya està plena de "nòmers", els arbres nòmades, que només existeixen al límit. Aquesta zona és la que separa el Bosc del cim Blanc, que també està envoltat de diverses espècies d'arbres i arbustos. Van tirar pel dret. Van anar tota l'estona en la direcció més recta possible cap a la muntanya, un cop arribessin allà, es dirigirien cap a la zona d'alzines.

Feia molta calor, i cada vegada que es trobaven amb algú, els volia saludar, allargant molt el seu camí. Tanmateix, tenien pressa i s'entretenien tan poc com els era possible. En arribar a la muntanya, van veure aigua de la font més propera i, després de mirar el mapa per situar-se i saber cap on anar, van seguir el seu camí. La font d'on van beure era una de les fonts més boniques del límit. Era un salt d'aigua que baixava de la muntanya i que, en arribar al terra creava gairebé una cascada que, just al darrera, tenia la font. No calia mullar-se per beure aigua, es podia vorejar la cascada, ja que just en aquella part, s'hi formava en una balma.

Tot mirant el mapa van veure que la zona d'alzines no quedava lluny d'allà. Havien de vorejar la muntanya cap a l'oest i hi arribarien en uns 10 minuts a tot estirar. En arribar-hi van escorcollar la zona. No quedava rastre dels intrusos així que van alertar els Guardes del límit, una mena de policia formada per uns pocs nòmades, que els sospitosos dels que els havien passat la imatge ja no eren allà, que seguissin buscant per la zona del límit per allà on fossin. Ells es dedicarien a buscar la porta per on havien entrat. Tot analitzant la vora de la muntanya i els boscos que l'envoltaven pam a pam, van veure només una possible zona on pogués haver-hi una porta. Era una cova natural que es ficava cap a l'interior de la muntanya. Van treure les seves llanternes i s'hi van endinsar. Era curiós, era una cova que no formava part del mapa, de manera que, era nova, lo qual era pràcticament impossible, tenint en compte que no hi havia hagut cap fenomen capaç de formar una cova últimament i era quelcom que requeria molt de temps, o havia estat tapada fins llavors.

A mesura que anaven entrant, l'ambient es feia més i més humit, fred i fosc. Finalment van arribar a un punt on la galeria es dividia en dues petites galeries. No volien separar-se, per si els passava alguna cosa, de manera que van començar per la de l'esquerra on, després de caminar una bona estona, no hi van trobar res. Van desfer el camí sobre les seves passes i van provar per la de la dreta. Aquesta era completament diferent. No era fosca com la resta de la cova, sinó que tenia una llum entre blavosa i verdosa. A mesura que anaven caminant, aquesta llum s'anava fent més forta fins que van arribar a veure què la provocava. Era un estrany cercle a la paret, amb un vel que emetia aquesta llum. Havia de ser la porta. Però no sabien ni l'any ni el lloc on portava. Havien de descobrir-ho, i només hi havia una manera de fer-ho. Saltant.