Els vigilants del límit. Segona part

Sabien que havien de saltar però no sabien on acabarien, no les tenien totes. Però, quina alternativa els quedava? Es van mirar, van mirar la porta i van saltar alhora.

El viatge va ser ràpid, com sempre. Tanmateix, com no sabien on anaven, estaven molt desorientats quan van arribar. Tots dos van caure al terra, per sort era un terra tou, estava humit. Van aixecar la vista per comprovar si els dos estaven bé i es van trobar envoltats de verd. El terra era de gespa alta, que creixia salvatge, i tot el que hi havia al seu voltant eren arbres altíssims amb lianes, que només deixaven passar alguns raigs de llum entre les seves fulles. Deurien estar a l'Amazones, però no tenien manera de comprovar-ho, ni sabien quin any era. Van veure que hi havia una mena de caminet marcat a la gespa, probablement dels homes que s'havien infiltrat al límit. Van crear un mapa mental per saber com tornar a aquell punt per poder tornar al límit pel mateix lloc i van seguir les marques.

Van estar unes dues hores caminant entre la selva, sense poder veure res més enllà de troncs, fulles i els trocets de cel que es deixaven entreveure entre ells. Finalment, van arribar a la vora d'un riu, que les marques vorejaven. Venien de dalt, de la muntanya, fins al peu de la qual van caminar. Just en arribar-hi, van veure una cova similar a la del límit on hi havia el que semblava un campament. Motxilles, provisions, una tenda i alguns mapes. Van agafar els mapes i un parell de coses per veure si al límit podien descobrir a qui pertanyien. Al cap i a la fi, fos l'any que fos allà on eren, al límit tenien tecnologia pertanyent a tota la història.

Van desfer camí sobre les seves passes, no tenien res més a fer allà. Només van haver de seguir les marques al revés i quan van desaparèixer van saber que ja eren a lloc. No sabien com funcionava, però en cas que no hagués funcionat, haurien pogut tornar de la manera típica, no eren a cap lloc on no es pogués fer servir la màgia, que era el que els feia por en saltar. Hi ha llocs on, per alguna raó, la màgia queda anul-lada. Tanmateix, només de pensar en la cova de l'altra banda i la porta que hi havien trobat, el cercle els va aparèixer davant. Van saltar i, en un moment, van tornar a ser al límit. El que no esperaven era trobar-se els tres intrusos just en aterrar a la cova. Només van tenir uns segons per reaccionar, però tenien l'avantatge que ells tampoc esperaven que algú aparegués per la porta, de manera que no s'hi van resistir gaire. Els van lligar mentalment de les mans i els van portar a l'edifici de la guàrdia del límit.

Primer van interrogar els dos mags, però no deien res. Tot i això, es notava que un estava molt més segur de sí mateix que l'altre, devia haver ideat el pla. Finalment, com no en treien res, van interrogar el sedentari. Ell tampoc volia dir res, però al final els ho va explicar tot. A part del fet que, sent sedentari, li haurien pogut llegir la ment.

Era un investigador. Sempre havia pensat que els mags existien i, buscant informació a internet per documentar-se sobre els punts d'alta concentració de màgia, va trobar-se amb el John, un mag que també els buscava. El que el John no li havia dit és que volia entrar al límit il-legalment, ni per què. En preguntar-li pel tercer home, en José no podia respondre gran cosa. Havia aparegut el dia que s'havien vist per primera vegada i en John va dir que no calia intimar. Tot i això, va dir que sempre se'l veia trist i acatava les ordes del John sense dir res, tot i ser un home molt intel-ligent, el guia, de fet.

La Pam i el Brian van començar a sospitar, semblava que el John era el cervell de tot i que, els altres dos l'acompanyaven sense saber massa on es ficaven. Amb tota aquesta informació, van tornar a interrogar l'Edogawa, deixant-li clar que ja imaginaven qui ho havia organitzat, simplement amb ànims de saber com havia anat tot i què pretenia en John.

Finalment ell va confessar. Tenia por, hi havia anat obligat. Era un simple protector, es dedicava a analitzar punts de més alta concentració de màgia i controlar que no hi hagués flora o fauna que sortís del límit. Bàsicament, evitava que els sedentaris es poguessin adonar de l'existència dels nòmades, d'aquí el nom de l'ofici. El John havia contactat amb ell demanant informació però, sent un tema sensible i perillós, ell no la hi havia volgut donar. En conseqüència, el John havia segrestat la seva filla i l'havia obligat a ajudar-lo. Havia hagut de buscar un punt de prou energia com per poder entrar al límit sense passar per la porta principal i burlant els guàrdies. No sabia quin era el seu pla, no l'hi havia explicat.

Mentre tornaven a interrogar el John, sense que fos gaire clar que els altres dos els havien revelat informació per no delatar-los, especialment l'Edogawa la filla del qual ell tenia retinguda, van arribar alguns dels resultats de les proves. Entre els objectes que havien trobat a la cova, n'hi havia dos que sobresortien de la resta. Un era un objecte desconegut, una mena de màquina que no havien sabut ben bé per què servia i van decidir ensenyar a l'Edogawa. L'altre era una trampa per animals màgics.

Parlant amb el protector, va reconèixer la màquina a l'instant. Era un aparell que permetia deixar una porta oberta sempre que estigués encesa. Era un objecte de gran perill, ja que podria permetre que els sedentaris entressin al límit sense control. De sobte, va fer cara d'ensurt i va deixar anar "Crec que ja sé què pretenia fer!"

"És una bogeria però, i si pretenia deixar entrar els sedentaris al límit per viatjar en el temps, i muntar una mena de zoo amb animals màgics al món?"

La Pam i el Brian van quedar pensatius. Era una bogeria però probablement era una cosa així. Per què sinó voldria aquests objectes i una porta "del darrera" per entrar al límit? Potser volia fer comerç il-legal d'animals màgics? Això era el més realista, al cap i a la fi, deixant entrar sedentaris només aconseguiria que el detectessin més ràpid, mentre que, si no sabia que entrant per una altra porta també el veurien, podia fer tràfic d'animals sense fer tant de soroll. Excepte pels sedentaris que veurien animals impossibles i farien saltar l'alarma.

Mentre ells dos interrogaven en John una altra vegada, els guàrdies es dedicaven a buscar la filla de l'Edogawa. No podien contactar-hi mentalment i era nòmada, així que havia de ser en algun lloc aïllat, i n'hi havia pocs. El principal invonvenient era saber en quin any estava. Com no tenien cap pista van decidir estudiar els paisatges que havien vist els vigilants per intentar saber on era i limitar la zona de la cova a la que havien arribat en saltar per la porta.

Havien estat a l'Amazones, Perú. I per allà només hi havia una zona aïllada de la màgia, un santuari. Amb aquesta informació i sense cap més pista respecte de l'època on era la nena, la Pam i el Brian van decidir saltar per la porta per anar a buscar-la. Ja sabien on havien aterrat aproximadament, així que ja coneixien la ruta a seguir. Després de saltar, van començar a caminar amb ganes. Eren unes 5 hores de camí i la nena ja portava hores sola, no podien permetre's trigar més del que era imprescindible.

Van caminar fins a arribar al riu i el van vorejar, com la primera vegada. En arribar a la muntanya la van envoltar, i van pujar la muntanya que hi havia al seu darrera. Tot i anar amb pressa, no van poder evitar quedar bocabadats amb el paisatge. Des del camí, mentre pujaven, es veia tota la vall, verda i frondosa, que resseguia els meandres del riu en les seves suaus corbes. Arbres altíssims, arbustos de tots els típus i mil espècies differents de diverses mides i colors d'ocells. Seguien sense saber a quina època estaven.

Van seguir pujant i finalment van arribar al santuari. Era força senzill però molt bonic. Una construcció de fusta fosca a la cima de la muntanya, decorada amb flors i imatges. En entrar, un monjo va sortir a rebre'ls de seguida. "Bona tarda tinguin, en què puc ajudar-los?" En Brian va contestar. "Venim a buscar una nena. Va ser segrestada per un home fa uns dies, i creiem que la té amagada aquí. Dubto que sàpiga on és, però coneix algun amagatall on pugui ser?"

"Sí que sé on és, està en bones mans. L'estic cuidant jo."