Paisatges

És maco veure que les coses mes boniques de la vida són, sovint, les més senzilles. Una abraçada, una posta de sol, un paisatge. No es difícil deixar-se complaure pel món si se'n té la intenció. Només cal mirar al voltant d'un mateix i estar prepara't per deixar-se sorprendre.

Cada dia, anant a treballar, faig el mateix camí en cotxe. No té res de l'altre món; uns quants pobles, un tros ràpid, un tros de curves... Però des del dia que m'hi vaig fixar em va sorprendre, el paisatge. Hi ha una curva específica on, amb les tènues llums de l'albada, es veu tot el paisatge sota una mena de boira prima que li dóna un aire fantasmal.

És una imatge que impressiona d'una curiosa manera. És la típica imatge, aparentment hivernal, d'uns arbres alts, prims i solitaris, que s'alcen sobre les muntanyes en la llunyania. Una estampa que, per la llum, es veu pràcticament tota en blanc i negre. Amb les muntanyes degradades en grisos segons la distància i els petits pobles entre mig.