No hi ha res com oblidar-se momentàniament de tot. De qui som, d'on venim, de tot el que ens envolta. Especialment, dels problemes. Una de les maneres d'aconseguir-ho, almenys per mi, es estar perduda per la muntanya.
Estirada en un prat, sobre un fi, verd i tou mantell d'herba que es mou al ritme del so del vent. Una remor suau i lenta que fa l'aire en travessar les fulles dels arbres i passejar-se per la immensitat de les muntanyes i valls del Pirineu. Un vent que causa el vaivé dels arbres i el moviment dels núvols, en el seu viatge fluid però sense pausa, impassibles, inimmutables.
M'encanta passejar la vista per l'horitzó. Veure les muntanyes en la llunyania, arbres verds, camps grocs, cims blancs, de vegades. Fonts naturals, buscar bolets, animals a la natura; deixar-se vagar per un lloc conegut i arribar a racons desconeguts.
No necessito massa per tenir l'esperit lliure, i alliberar l'esperit és el que em fa més feliç.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada