Tot és relatiu en aquest món. Hi ha qui veu el got mig ple, hi ha qui veu el got mig buit. Però, al cap i a la fi, tots dos tenen raó, qui ho negaria?
És fàcil dir que el Sol tot sol brilla més que les estrelles. Però quantes nits de Lluna nova les estrelles ens han ajudat a trobar-nos quan estàvem perduts enmig de la foscor?
Des del meu punt de vista les estrelles estan infravalorades. El Sol brilla molt i ens dóna l'energia que necessitem per viure. Tanmateix, cada nit, quan ens abandona, apareixen la Lluna i les estrelles que, de manera silenciosa, han estat allà per nosaltres, que no les hem vist fins que les hem necessitat.
He d'admetre que sense el Sol no podríem viure, però no és el cas de moltes de les coses que trobem a faltar al nostre dia a dia quan les perdem. Hem de valorar les coses pel que realment ens aporten i adonar-nos que amb menys podríem viure. I no tan sols això, sinó que, en ocasions tenim quelcom, tenim algú que, sense ser una substitució, ens aporta el mateix o més que allò que hem perdut. Quelcom o algú que sempre ha estat allà per nosaltres, però que no hem vist fins que ens ha calgut. Qui no valora un cel estrellat?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada