Tot es veu diferent des de la perspectiva d'un dels bancs del passeig. Mentre miro al meu voltant, estic sotmesa a una mena d'estat de trànsit, de calma, que fa que no pensi en res més que el que m'envolta.
Hi ha quelcom que sempre m'ha fascinat d'aquest passeig. L'ambient tranquil que s'hi respira, tant sigui hivern com estiu. Però una de les coses que més m'impressiona és la llum. M'encanta observar el terra i veure com la llum passa a través de les fulles dels plataners, que la limiten tant que, quan arriba al terra forma rodones perfectes que es barregen formant diferents tonalitats i quantitats de llum.
La remor de les fulles que es mouen per les pessigolles del vent, el so de la font quan funciona, el suau xivarri de les persones conversant a la terrassa d'un bar, els nens mig cridant mentre juguen, els avis comentant als bancs de més amunt, l'aigua passant per les soques dels arbres. Sembla que en aquest passeig mai hi ha massa soroll ni massa llum ni massa xivarri, és un lloc màgic on regna la tranquil·litat.
Però trobo a faltar l'avet. L'Arbre que simbolitzava el passeig. El que, any rera any, decorava la Seu per Nadal, empolainat amb les llums que es veien des de la distància. Ell li donava un aire, una ombra, una personalitat. I ja no hi és. Se'l va emportar el vent. Tot i això, la resta d'arbres del passeig li fan homenatge. I cada any, cada dia, totes les persones que passen per aquell forat el recorden i saben que, un temps enrera, ell va ser allà. Imponent, elegant, tranquil. Com tot el passeig.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada