Salta al contingut principal

El Passeig

Tot es veu diferent des de la perspectiva d'un dels bancs del passeig. Mentre miro al meu voltant, estic sotmesa a una mena d'estat de trànsit, de calma, que fa que no pensi en res més que el que m'envolta.

Hi ha quelcom que sempre m'ha fascinat d'aquest passeig. L'ambient tranquil que s'hi respira, tant sigui hivern com estiu. Però una de les coses que més m'impressiona és la llum. M'encanta observar el terra i veure com la llum passa a través de les fulles dels plataners, que la limiten tant que, quan arriba al terra forma rodones perfectes que es barregen formant diferents tonalitats i quantitats de llum. 

La remor de les fulles que es mouen per les pessigolles del vent, el so de la font quan funciona, el suau xivarri de les persones conversant a la terrassa d'un bar, els nens mig cridant mentre juguen, els avis comentant als bancs de més amunt, l'aigua passant per les soques dels arbres. Sembla que en aquest passeig mai hi ha massa soroll ni massa llum ni massa xivarri, és un lloc màgic on regna la tranquil·litat.

Però trobo a faltar l'avet. L'Arbre que simbolitzava el passeig. El que, any rera any, decorava la Seu per Nadal, empolainat amb les llums que es veien des de la distància. Ell li donava un aire, una ombra, una personalitat. I ja no hi és. Se'l va emportar el vent. Tot i això, la resta d'arbres del passeig li fan homenatge. I cada any, cada dia, totes les persones que passen per aquell forat el recorden i saben que, un temps enrera, ell va ser allà. Imponent, elegant, tranquil. Com tot el passeig.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...
2 comentaris
Més informació

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...
1 comentari
Més informació

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació