Passa al contingut principal

Posta

L'ambient que es respirava era el d'una tarda qualsevol al petit poble costaner de Menorca. Des de la terrassa de la casa s'admirava una vista impressionant.

Al fons del paisatge es veia el mar amb totes les seves tonalitats de blau. Des del mes fosc al fons fins al turquesa a la vora de les roques es mesclaven amb el blau del cel d'aquell meravellosament tranquil vespre.

Per altra banda, els blaus clars i els taronges rosats es barrejaven en la intimitat dels núvols prims, tot atenuant els colors de la posta de sol.

Entre les roques ballava un vaixell al ritme de les calmades onades. El vaivé del màstil era un moviment curiosament hipnòtic comparable al lent i repetitiu tictac d'un metrònom oblidat pel temps.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Com cada matí

6:15 Com cada matí, sona el despertador. Em fa mandra llevar-me, però cal guanyar-se el jornal per poder viure de manera digna. Només cinc minuts més, penso mentre m'estiro i em giro. 6:20 Com cada matí, segueixo tombat. Però ve la Diana a dir-me bon dia. Ella és l'única capaç de donar-me les forces necessàries per llevar-me del llit. 6:25 Em dutxo, esmorzo i preparo el dinar. Sempre la mateixa rutina. 6:45 Com cada matí, vaig cap al metro. Conec cada carrer, cada edifici, cada semàfor, cada banc, cada paperera. La Diana m'acompanya, curiosa, inquieta, mirant a tot arreu. 6:55 Enfilem la petita escala per entrar a la parada i comencem el descens cap a les profunditats. Avui la màquina de l'esquerra per picar el tiquet no funciona, ens movem cap a la del mig. I tornem a baixar. Sembla que les escales no acabin mai, però només són 30. No n'hi ha per tant. Mai m'ha agradat fer servir l'ascensor. I a la Diana li fa por, no es porta bé amb les portes a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Niebla

Era una mañana de enero, aunque el frío no era especialmente insoportable. Andaba por la calle con las manos en los bolsillos de la chaqueta, abrochada hasta cuello y llevaba una tupida bufanda de lana para que el aire no atravesase la barrera de ropa y llegase a rozar mi piel. Reinaba un ambiente fantasmal. La niebla cubría todo lo que me rodeaba y sólo me permitía ver a un par de metros por delante de mí. Siempre me ha gustado la niebla, hace que todo sea diferente y le da intriga a un mundo en el que cada día parece igual que el anterior. Pero mi mente ya no estaba en este mundo. Perdida entre pensamientos, me imaginaba todo lo que podía aparecer al otro lado de la bruma. Me encanta ver los edicios altos sobrepasar las nubes. Parecen castillos encantados de la época moderna. ¿Y si todo fuese como en los cuentos de hadas? Por otro lado, la bruma hace que no veas lo que te rodea. Todo aquello que vemos día tras día se convi...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

St. Jordi (8)

Però quan només li quedava un botó... - Riiiing. El telèfon. - Ho sento. Salvada per la campana. Va dir-li a la Laura, guinyant-li l'ull. Després d'estar deu segons al telèfon, era una companyia telefònica, va penjar. Veient la Laura asseguda al sofà mirant-lo, va posar-se la samarreta i, amb un somriure a la cara va dir: - Anem a prendre l'aire millor? Estaven asseguts en un banc del parc quan, de sobte, la Laura va canviar de tema i va preguntar: - Per cert, canviant de tema, per quan són els bitllets a Londres? - Es pot canviar si no et va bé però, en teoria, són per la setmana després de la teva última setmana d'exàmens. Tens alguna cosa a fer? Va preguntar ell, preocupat. - Sí. Va dir ella amb cara de seriosa, mig preocupada. - Què? - Anar a Londres amb tu. Va arrencar a riure i a fer-li pessigolles. El seu...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació