La ciutat està adormida. No hi ha ni una ànima al carrer. Regna el silenci al meu voltant mentre perdo la mirada pels carrers des del balcó.
És agradable sentir el silenci. El silenci propi d'una ciutat petita. Una ciutat decorada pels arbres a cada carrer, il-luminats per la llum dels fanals, que acompanyen però no estorben a l'hora d'observar les estrelles.
De fons, se sent un ocell perdut en la nit. No se sap ben bé d'on ve, però és lluny. Sento també el riu, que cavalga furiós pel parc del Valira. Qui sap si només és el vent, però jo diria que no. És més que això, el que sento.
El Cadí, que s'ha deixat veure durant el dia, s'amaga rera la foscor. Els seus tons grisos destacaven sota la tènue llum de la Lluna, gairebé plena, que ja es veia al capvespre quan encara era de dia.
A la llunyania, les negres muntanyes que ara són simples siluetes, únicament tacades per les llums dels pobles, que les fan vestir.
Al cel, una Lluna gairebé plena, que de tanta llum sembla que sigui la tarda, fent que només unes poques estrelles puguin distingir-se dins el gran mar blau que és el cel.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada