De tot i de res

La força de la natura em fa sentir petita i indefensa. M'encanten els llamps. Quan els puc veure des de la finestra de casa o la seguretat d'un edifici. Però m'impacten quan m'adono del que realment són, una carrega bestial d'electricitat que cau sobtadament del cel cap al terra a tal velocitat que fa que l'aire faci un estrèpit impactant. És màgic, i completament científic que, simplement els núvols, puguin provocar tal fenòmen. Una gran quantitat d'electricitat que creua un medi no conductor. I després, la diferència de temps entre el llamp i el tro. La llum viatja tan més ràpid que el so que, en moltes ocasions, sentim el tro una estona després. Són preciosos i, alhora, aterradors. Són una de les moltes sorpreses que ens ofereix la natura de tant en tant. Llamps, arcs de Sant Marti, Aurores Boreals, volcans, terratrèmols... Tenim tant per veure i aprendre que creiem que sabem i dominem la natura. Però no és així, ni de lluny.

Adoro les estrelles. Em transmeten una calma que no sóc capaç de descriure amb paraules. Poden fer que oblidi tots els meus problemes i deixi la ment en blanc des del primer instant que apareixen al cel, surten de darrera els núvols o trec el cap per la finestra de casa. Són les meves companyes de viatge, les meves amigues, les meves confessores. Sé que seran allà sigui quan sigui que les necessiti, encara que no les vegi; i que, els expliqui el que els expliqui, no ho diran mai a ningú. Em fascinen. Des d'aquí són petits punts en el negre mar que és el cel nocturn, des de més a prop, cossos celestes capaços d'emetre una llum que pot creuar milers de milions de quilòmetres fins a arribar a nosaltres. Hi ha poques persones capaces de fer això per algú. I elles ho fan, inclús segles després d'haver-se quedat sense combustible per seguir vivint. Han exhalat el seu últim alè per nosaltres, el mínim que podem fer és admirar-les.

En ocasiones tengo ganas de apagar mi mente. Algunas veces, cuando pensamientos o recuerdos negativos me vienen a la mente, me gustaría poder echarlos. Olvidarlos, apartarlos, ignorarlos. Pero no es posible. No cuando están en primer plano. Normalmente cuando estoy sola y no tengo nada que hacer o con quien hablar, mi mente se enciende y se pone a pensar. Supongo que, dependiendo del contexto, del día, de mi estado de ánimo... Pero tengo la sensación de que lo que más llega a mi mente son las cosas negativas. Quizá no me fijo tanto en las positivas. En estos casos me gustaría poder apretar un botón para cambiar de canal. Cambiar de tema de conversación, ocupar mi mente con cualquier otra cosa solo por olvidar lo que la ocupa en ese mismo instante. Eso que duele en el alma y en el corazón. Es entoces cuando me gustaría poder apagar la mente. Dejarla en blanco. No pensar en nada. O pensar en algo bueno, pero sin pensar mucho. Como un salvapantallas, que gasta menos pero sirve pa...

Dudas esperanzas, temores... son sentimientos muy diferentes que pueden resumirse, en muchas ocasiones, en una misma frase. Y si...? Y si...? es una expresión que se puede usar en muchos contextos y situaciones diferentes a causa del hecho de que es una suposición, de ahí sus mil significados. Y si...?   de esperanza. Se usa para expresar la idea de que algo positivo pueda suceder. Eso lleva a la ilusión y positivismo de la persona. Y si...?   temeroso. Es el que lleva a pensar en qué sucedería si algo malo pasara. Cuáles serían las consecuencias de algo que no se desea. Y si...?   opción. Plantea una posibilidad a otra persona más que ser un pensamiento, aunque normalmente es improvisado. Y si...?  balance. Sirve para pensar en todas las consecuencias de un acto o suceso, ya sean positivas o negativas. Se emplea para tomar decisiones, saber qué esperar del futuro o suponer qué habría pasado si el pasado fuera diferente.

Verd. Gairebé tot el que m'envolta és verd. És impressionant que estant enmig d'una ciutat, estant a sobre d'un edifici, puguis sentir-te tan a prop de la natura. Avui estava a la Plaça del Poble, tot observant el paisatge. Les Valls d'Andorra. És bonic poder veure tots els edificis des de dalt. Des de petites cases a blocs de pisos repartits per tota la vall que, en arribar a la vora de la muntanya, s'hi enfilen mentre poden apurant espai de qualsevol racó. Una mica més enllà, pura muntanya. Bosc verd infinit que decora la vall des de les dues bandes i fins on arriba la vista en totes direccions. A un costat, el riu Valira, que acompanya de fons amb el seu so; constant però sense pausa. Impressiona veure els límits en totes direccions. Que no hi hagi horitzó enlloc. Veure totes les muntanyes des del punt més baix fins al cim més alt, passant per tot el degradat. Diferents tipus d'arbre, diferents tonalitats. I veure com, en la llunyania, tot i no aprec...

Tot es veu diferent des de la perspectiva d'un dels bancs del passeig. Mentre miro al meu voltant, estic sotmesa a una mena d'estat de trànsit, de calma, que fa que no pensi en res més que el que m'envolta. Hi ha quelcom que sempre m'ha fascinat d'aquest passeig. L'ambient tranquil que s'hi respira, tant sigui hivern com estiu. Però una de les coses que més m'impressiona és la llum. M'encanta observar el terra i veure com la llum passa a través de les fulles dels plataners, que la limiten tant que, quan arriba al terra forma rodones perfectes que es barregen formant diferents tonalitats i quantitats de llum.  La remor de les fulles que es mouen per les pessigolles del vent, el so de la font quan funciona, el suau xivarri de les persones conversant a la terrassa d'un bar, els nens mig cridant mentre juguen, els avis comentant als bancs de més amunt, l'aigua passant per les soques dels arbres. Sembla que en aquest passeig mai hi ha mas...

La ciutat està adormida. No hi ha ni una ànima al carrer. Regna el silenci al meu voltant mentre perdo la mirada pels carrers des del balcó. És agradable sentir el silenci. El silenci propi d'una ciutat petita. Una ciutat decorada pels arbres a cada carrer, il-luminats per la llum dels fanals, que acompanyen però no estorben a l'hora d'observar les estrelles. De fons, se sent un ocell perdut en la nit. No se sap ben bé d'on ve, però és lluny. Sento també el riu, que cavalga furiós pel parc del Valira. Qui sap si només és el vent, però jo diria que no. És més que això, el que sento. El Cadí, que s'ha deixat veure durant el dia, s'amaga rera la foscor. Els seus tons grisos destacaven sota la tènue llum de la Lluna, gairebé plena, que ja es veia al capvespre quan encara era de dia. A la llunyania, les negres muntanyes que ara són simples siluetes, únicament tacades per les llums dels pobles, que les fan vestir. Al cel, una Lluna gairebé plena, que de tan...

Neix, creix, viu, riu. No deixis passar cap de les oportunitats que et presenta la vida. Potser no tornaran mai. Cau, aixeca’t, aprèn, no temis. Sigues racional però no et passis de temerari. Algú molt savi va dir una vegada que els valents no viuen eternament, però els que tenen por no viuen en absolut. Xerra, mira, corre, juga. Fer amics és una de les millors coses que es poden fer en aquesta vida. Persones que, sense tenir-ne cap obligació, ens ajuden en els pitjors moments, milloren els bons i allarguen els excel·lents. Cuida, mima, ajuda, recolza. Un amic és un tresor, va dir algú. I quanta raó tenia. Però no es pot esperar res d’algú per qui no es fa un esforç. Els bons amics s’han de saber trobar i una vegada trobats, s’han de saber conservar. Estima i fes-te estimar. Aquestes són les coses que marquen la diferència. La família, els amics, la parella. L’amor és allò que fa que una vida passi de ser bona a ser plena. Que algú passi d’estar bé, a ser feliç. H...

Existen sensaciones extrañamente agradables. Una buena sorpresa, las agujetas, los nervios. Sensaciones que inicialmente parecen negativas o estrañas pero al cabo de un rato o analizadas más a fondo son positivas. Una de estas sensaciones es la de estar debajo del agua, siempre que sea por voluntad propia, claro. El sentimiento de aislamiento momentáneo, la sensación de no oír nada, de no sentir nada, de no temer ni depender de nada ni nadie.  El momento ese en el que tenemos suficiente con el aire de nuestros pulmones, en el que no nos importa lo que ocurra en la superfície, en el que, simplemente, nos paramos un momento a observar lo que tenemos a nuestro alrededor y a analizar lo que sentimos, lo que pensamos, lo que creemos. Ese momento en el que no tenemos miedo a nada ni nadie, en el que estamos bien y se nos olvida absolutamente todo y somos conscientes, únicamente, de nosotros mismos.

És trist, agradable i estrany alhora pensar en les estrelles. És trist i estrany saber que van existir fa milions d'anys, i que moltes d'elles ja no brillen ara que nosaltres les veiem. Però és agradable poder veure-les cada nit, i saber que sempre seran allà quan mirem el cel de nit i sense núvols. És reconfortant seure a la fresca. En silenci. Sentint només el soroll dels grills que canten en la llunyania i el so de les onades acariciant les roques. És agradable seure sense fer res més que mirar el cel, deixant que la Lluna m'ompli el cor i les estrelles guiïn els meus pensaments. És perfecte deixar que la cançó del mar porti als meus ulls el que ells no veuen en la foscor, deixar que els grills calmin la meva ànima, deixar que la calma envaiexi la meva ment. És curiós adonar-se de com en som de petits, i de com de gran és l'univers. Com de meravelloses són les petites coses en les que n...

Hi ha molts tipus de calma. Hi ha el silenci, hi ha la pau, i hi ha La Calma. La Calma és allò que se sent quan un té pau interior, quan un està bé amb ell mateix i amb tot el que l'envolta. Aquest és un sentiment que no té perquè ser permanent o d'una època, pot ser momentani. El més important és aprofitar-lo, gaudir del moment i no deixar-lo passar per qualsevol distracció. En general, és difícil sentir La Calma al dia a dia. He tingut un moment de Calma. Estava asseguda en unes roques grises com la cendra, i amb forats, algunes de les quals eren punxegudes com un eriçó, les altres arrodonides per l'erosió de les onades i el pas del temps. El món estava en silenci. A l'horitzó, el mar, blau fosc i en calma, com una massa tranquil-la que espera, que resta plana fins al moment en què quelcom la faci enrabiar. Que bonic és el mar, tant quan està en calma com quan enfureix. A ...

Des de la platja tot es veu diferent. Malgrat els núvols, el reflex de la llum a la sorra causa la sensació d'un dia gairebé assolellat. Els arbres i arbustos d'un verd intens decoren les roques que voregen la cala protegint-la de la duresa del mar obert. Les roques canvien de color intentant imitar la gràcia del degradat del mar. Des del gris mes fosc a la part mullada fins al marró mes clar a la part alta en contacte amb el sol. L'aigua es camufla entre la sorra mentre els nens juguen a la vora de les onades. A mesura que s'allunya de la costa, en canvi, el blau es torna mes intens fins a convertir-se en turquesa, i aquest, al seu moment, es va fent mes fosc fins a convertir-se en blau marí. A l'horitzó, una ratlla perfectament recta separa el blau del mar del blau gris fosc del cel creat pels núvols de la llunyania, que es va fent mes clar a mesura que aquets s'aprimen fins a deixar entreveure el cel blau clar de sempre.

L'ambient que es respirava era el d'una tarda qualsevol al petit poble costaner de Menorca. Des de la terrassa de la casa s'admirava una vista impressionant. Al fons del paisatge es veia el mar amb totes les seves tonalitats de blau. Des del mes fosc al fons fins al turquesa a la vora de les roques es mesclaven amb el blau del cel d'aquell meravellosament tranquil vespre. Per altra banda, els blaus clars i els taronges rosats es barrejaven en la intimitat dels núvols prims, tot atenuant els colors de la posta de sol. Entre les roques ballava un vaixell al ritme de les calmades onades. El vaivé del màstil era un moviment curiosament hipnòtic comparable al lent i repetitiu tictac d'un metrònom oblidat pel temps.

Todos pasamos por malas situaciones. Momentos de bajón en los que no hay manera de ver la luz al final del túnel. En que nos sentimos completamente perdidos y ni siquiera sabemos por dónde empezar a buscar. En estas situaciónes, es prácticamente imposible mantener la mente calma y ver las cosas de manera objetiva, pero es lo primero que deberíamos hacer. Al fin y al cabo, en la mayoría de casos, por suerte, lo malo solo afecta a una parte de nuestra vida. Así que debemos valorar todo el resto tal y como se lo merece. A lo grande. Además, en esos momentos, siempre aparecen personas dispuestas a echar una mano. Los que esperas, los que no esperas. Todos y cada uno de ellos aparecen a modo de salvación. Una luz en medio de la oscuridad que nos hace ver que no estamos solos y que, si lo necesitamos, nos ayudaran a encontrar el camino o, por lo menos, a hacerlo menos tedioso. Gracias a ellos vemos que nada está perdido. Que podemos es...

Todos los días nos cruzamos con gente por la calle. Personas concretas, con nombre y apellidos que para nosotros no son más que un rostro en un café o una cara al cruzar el paso cebra. Personas que, no es que no nos importen, sino que no las conocemos y, por tanto, forman parte de una masa que nos afecta sin llegar a importarnos mucho. Aún así, cada día salen y entran personas en esa masa. Es difícil describir el proceso, pues es algo que sucede sin que nos demos cuenta. En lo más hondo de nuestra conciencia, tenemos algo parecido a una carpeta donde guardamos y archivamos los nombres, apellidos, situaciones vividas y datos de todas las personas a las que conocemos. Cuando conocemos a alguien, entra en nuestra base de datos. Normalmente es un proceso relativamente lento durante el cual vamos añadiendo datos a medida que vamos conociendo mejor a la persona, pero a veces esto sucede mucho más rápido de lo previsto, y pasamos a conocer mucho mejor a alguien que apenas hemos visto un ...

Love, hate, disappointment. Sometimes we feel without knowing what we really feel. We wish somebody the best, but at the same time we don't want to know anything about them. We kind of hate them because of what they've done.  Luckily, some feelings aren't for ever. Things can change with effort. And if someone has disappointed, hurt or deceived us, they have a second chance to make us change our opinion. To make us feel something else.  But it's their own decision. We can choose whether to let them come, but they have to make the first step. 

Como en todas las historias, en la vida tenemos buenos y malos momentos. Momentos en los que aparece un hada madrina para salvar la situación y momentos en que la madrastra nos arruina los planes. Después de la tormenta llega la calma, pero a veces la calma tarda en llegar. Los cuentos nos hacen creer que todo es muy bonito, que todas las historias acaban bien, y rápido. Pero no es cierto, aunque sí que a veces la situación mejora. Es difícil ser objetivo y ver las cosas con claridad, especialmente cuando la abuelita resulta ser el lobo. Pero en muchas ocasiones aparece el leñador para arreglarlo todo. No debemos desesperar. Es cierto que tenemos malos momentos, y la espera de la llegada del príncipe encantador se puede hacer larga. Pero debemos pensar en todos los obstáculos que se interponen en su camino. Quizá no nos conoce, quizá tiene vergüenza, quizá ha perdido nuestro teléfono o simplemente no se atreve a ll...

Existen muchos tipos diferentes de Lo siento . Cada uno tiene sus matices, detalles, entonaciones. Y, por supuesto, cada uno tiene un significado diferente. Lo siento con una sonrisa es el que hace la persona pilla. Aquella que ha hecho una broma traviesa y no sabe si ha sentado bien o mal. Es el que, con suerte, se sigue de unas risas, y sino de una bronca. Lo siento con la boca pequeña. Es el  que pronuncian los niños pequeños. Saben que han hecho algo mal pero al fin y al cabo son niños, y que se le va a hacer. Por suerte no suelen ser cosas muy graves. Lo siento sincero. El de la persona que se siente mal. Sabe que ha cometido un error y no tiene intención  de repetirlo. Si lo hace será si darse cuenta y ocurrirá lo mismo, otra vez. Lo siento vacío. El que sabe que ha hecho algo mal pero de lo que no se arrepiente. Dice que lo siente por costumbre, educación o respeto hacia la otra persona. Lo siento falso. El que lo...

Dicen que el tiempo lo cura todo. Que permite pensar las cosas con calma y verlas con perspectiva. Pero un alma en pena no necesita tiempo durante el cual sufrir, sino consuelo inmediato. Dicen que el tiempo lo cura todo. No lo niego. El tiempo relativiza las cosas. Hace que se recuerden las importantes y se olviden las banales. Pero cada cosa tiene su importancia cuando ocurre. Y no sirve de consuelo el "tiempo al tiempo". Porque cuando uno sufre, quiere dejar de sufrir al instante y no al cabo de unos días, meses, años. No quiero tener que olvidar para estar bien. Quiero estar bien aquí y ahora. Quiero recuperar lo que he perdido, que me traten como es debido. Pero el mundo no es justo. La gente no da lo que recibe, excepto los pocos que reciben menos de lo que dan. Ellos son los que realmente sufren. Sufren más por la gente que por ellos mismos cuando son ellos los que sufren por como es la gente. Se desviven por una gente que vive de ellos pero no por ni para...