De tot i de res

Tot ésser humà d'aquest món ha tingut els seus alts i baixos en aquesta vida. Moments en què, ja sigui per una xorrada, ja sigui per algun motiu important, s'han sentit eufòrics o absolutament depressius. A vegades passa, fins i tot, sense saber perquè. Però el fet és que, no és de dèbils estar deprimit. No és de dèbils plorar i cridar fins a caure desfet. El que és de dèbils és adaptar-se a estar així i resignar-se a viure sense fer res per evitar-ho. Aquesta és la principal diferència entre els dèbils i els forts. Les persones fortes tampoc estan sempre bé. No viuen en un món de flors i violes. Viuen com tots, en un món on no tot és bonic, però on tampoc tot és lleig o trist. El que fan ells és aferrar-se a les coses bones, valorar la vida pels bons moments i no pels dolents, per tal de poder sortir de la seva mala situació tan aviat com els sigui po...

Una altra de les moltes coses que les diferenciava era la seva opinió sobre l'Albert. Mentre que a la Natàlia li encantava que se la mirés de dalt a baix i li llancés mirades indiscretes, la Diana li havia deixat molt clar des del primer dia que no toleraria que la tractés com un objecte i li tenia bastanta mania. La seva relació era estrictament professional, l'única cosa que valorava en ell eren els seus estudis. Ella estava estudiant enginyeria de l'energia i treballava a l'empresa de becària, ella aspirava a poder fer el que ell feia algun dia. Fora de la feina amb prou feines el saludava. En arribar, la Natàlia va seure a la seva cadira i, mentre encenia l'ordinador va comentar. - Avui l'Albert està raríssim. Li he portat el cafè i m'ha donat les gràcies mirant-me als ulls! Tu creus? - Potser comença a ser una mica decent. Ja seria hora. - va dir la Diana entre dents, i es va posar a treballar. - Hola noies. ...

Quan ja estaven els dos tranquils, van mirar-se i es van aixecar. - Anem a fer una volta? - Som-hi, et convido a un gelat, conec una geladeria molt bona a prop d'aquí. Fan els millors cucurutxos de Londres i els gelats estan boníssims. En arribar van mirar tots els gustos que hi havia, que no eren pocs. La Laura dubtava. - De què el vols? - No ho sé! Sempre dubto entre nata i xocolata o stracciatella. - Fem una cosa, jo me'n demano un i tu l'altre, va bé? Així tindràs els dos. - Em sembla bé. - Doncs Angelo, dos cucurutxos de la casa, un amb nata i xocolata i l'altre de stracciatella, si us plau. - Marchando! Aquí tens noi. Bon profit! Quan la Laura ja estava girada l'Angelo li va picar l'ullet a l'Àlex. - Gràcies! Van seure en uns bancs que hi havia per allà a prop per gaudir del gelat quan, de sobte, l'Àlex va dir: - Ves amb compte, a vegade...

No todos los días son buenos. Por suerte para mí (de momento), mis malos días son relativamente malos, es decir, son malos en comparación a mis días normales; pero reconozco que no tienen nada de malos respecto a muchos otros. Este miércoles fue un mal día para mi. Empezó como todos los miércoles, con el valor añadido del estrés de dos exámenes (lo cual ya es mucho), pero terminó con dos exámenes con tendencias desastrosas. Ambos suspendidos (creo). Para mucha gente quizá eso sea lo normal pero eso, a mi, no me sirve ni de consuelo ni de excusa. Aunque eso no es lo peor. Hay cosas que, mucha gente no valora. A veces ni siquiera yo las valoro. Tengo el gran privilegio de ir a la universidad, mucha gente sueña con eso y no se lo puede permitir. Hay gente que ni siquiera sabe lo que es. Y yo voy, y lo echo a perder. Suspendo, a veces no aprendo. No avanzo. Y todo porque? A eso ya no puedo responder. Supongo ...

No matter if it's cloudy, no matter if it's windy, no matter if it's stormy. Every day and night, no matter how dark the night is, the stars will always shine. You might not see them but, believe me, they're there and, considering it's always calm after the storm, you'll see them again. Just be patient, survive, don't panic. Do your best and time will tell. You don't need to be perfect, you don't need to deal with everything for everyone. If something goes wrong, you'll be able to sort it out, but maybe it won't! Don't worry before it is time. Someone said: "If it has a solution, why to worry? And, if there isn't any, why to worry?" Let's consider it the positive way and hope there is a solution. A way out of all this. A way back to normality. A way back to calm. But, never forget. You might be worried, you might be sad, however, there's always a positive look, or another reason to be happy. Smile, always smile.

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

En un món com el que vivim, donar les gràcies és una cosa que fem poc i, tenint en compte que cada vegada depenem més dels altres, hauria de ser més aviat al revés. De fet, hi ha estudis que demostren que, les persones que més donen les gràcies, són més felices. No sé si funciona o no, però també m'agrada ser agraïda, així que... Gràcies. Gràcies als de la família que m'ajuden, m'animen i em donen suport en tot el que faig (o com a mínim en la part que els agrada). Gràcies per haver-me ajudat a ser el que sóc, arribar on estic i aconseguir tot això. Gràcies a les persones que fan d'aquest món un món millor, on no tot és corrupció i malalties, sinó on també hi ha cada vegada més nens que poden començar a estudiar i aprendre, créixer i viure sense tantes limitacions. I gràcies als amics, que m'aguanten com sóc i m'ajud...

Quan va arribar, l'Àlex estava esperant assegut a les escales, absort, remenant-se el cabell amb la mà, nerviós. Va aixecar la vista i es va trobar amb la mirada de la Laura, que el buscava. - No sabia si vindries - va dir ell quan va arribar davant seu. Ella no va contestar. L'Àlex estava incòmode en silenci però la Laura no volia dir res, i a ell li feia por -. Prefereixes seure o caminar? La Laura va encongir les espatlles. - Digues alguna cosa, si us plau. El teu silenci m'està matant. - No tinc res a dir que valgui la pena. Eres tu qui volia parlar amb mi remember? - Tens raó. Volia demanar-te perdó. T'he portat això- va dir ell donant-li un ram de roses vermelles preciós i que, a sobre, olorava de meravella. La Laura el va olorar i va dir fluixet: - Gràcies. - Et mereixes això i molt més. Seu, si us plau - va dir, movent-se per deixar-li més lloc. Va sospira...

Há dois tipos de pessoas neste mundo. Os otimistas, que são capazes de encontraro lado bom  em todas as coisas que lhes acontecem, sem considerar o má que possa ser a sua situação; e as pessimistas, que não vão à procura da felicidade. Não porque achem que não exista, mas porque têm a certeza que não a vão encontrar. Eu acho que sou das otimistas, e penso que esse é o verdadeiro problema dos pessimistas. Porque não é a qualidade de vida das pessoas o que faz com que elas sejam mais ou menos felizes, mas a atitude com que a afrontam. Uma pessoa que cada vez que tem um problema (cai) começa a chorar sem parar e não se pode levantar nem com a ajuda dos outros, não dá valor ao lado positivo das coisas, e acredita que a felicidade é uma coisa inalcan...

There's something I'd like to be able to do. I'd like to be capable of concentrating when I study. But it looks like something impossible to me. Everyday when I try to write my 500 words, I believe I really get into writing. I can almost feel my mind doesn't think in anything else but writing. But this doesn't happen when I try to study. Maybe because its an obligation, maybe because writing is a hobby... but I'm supposed to be studying something I like. What am I doing with my life if I like better what I do as a hobby than what I'm studying so I can do it for a living? I suppose the difference is the pressure. I don't get any marks or have tests in writing but I have to pass my tests and finals at university. And also... writing is my way of expression. I write what I feel, I write to feel free. Writing is not my job, is what I do to improve my day and my life, apart from studying what I like best. I'm not sure. But I won't give up at lookin...

Al cap d'aproximadament mitja hora va sonar el telèfon. La Madison va despenjar i, en sentir qui era, va picar l'ull a la Laura. Ella però, només sentia el que contestava la seva amiga. - Hola Àlex. Sí, és aquí amb mi. Sí, està bé, només una mica confusa. No sé si ella vol parlar amb tu... Vols parlar amb ell Laura? Ara s'hi posa, i no fiquis més la pota, capdesuro! - va afegir fluixet. - Necessito parlar amb tu Laura - va dir amb veu trista. - T'escolto - ella es feia la dura. - Personalment. - Per què? - Si us plau, Laura - era gairebé una súplica - necessito veure't. - Està bé - va dir ella seca, mirant a la Madison. Ella li ensenyava un paper, el va llegir. Hi posava: "Digues-li lloc i hora i penja sense dir res més" - Picadilly Circus d'aquí a mitja hora - i va penjar abans que ell contestés. - Però què se suposa que he de fer ara? - Primer arriba 5 minuts tar...

Avui en dia, els nens i nenes (i també els que ja no ho som tant), neixem amb els dits posats a les tecles. La tecnologia, i les comoditats en general, estan perfectament integrades en el nostre estil de vida i, no només no ens imaginem viure sense tenir-ho, sinó que, probablement, no en seriem capaços. Malgrat tot, això no només passa amb la tecnologia, sinó que comencem a ignorar coses molt més importants. Sense anar més lluny, només cal que parlem de menjar. És molt trist que la majoria nens ni tan sols sàpiguen d'on surten la majoria d'aliments. Que pensin que els pollastres "surten" sense cap ni potes i amb la goma posada, o que ignorin que els pèsols són les llavors d'una planta i surten d'una beina, perquè mai no ho han vist. Aquest és un dels problemes de la nostra societat, ens estem oblidant de com eren les coses abans. No a l'Edat Mitjana, no. Simplement abans que arribessin els mòbils, la ...

Potser la Lluna és només un satèl-lit. Potser la Lluna és només un trosset de roca que vaga per l'espai al voltant del nostre planeta Terra. Potser la Lluna és una mera bombolleta dins un oceà d'estrelles, planetes, galàxies i objectes còsmics en general. Però la Lluna és, alhora, molt més que tot això. Quan era petita (i potser fins i tot més ara), la Lluna era una mena de força superior per a mi. El seu posat inmutable i superior, juntament amb les seves fases invariablement canviants, fan que cada dia, veure-la sigui, d'alguna manera, especial. Tot i això, el que la fa vertaderament màgica és el seu poder. La facultat de, quan em llevo al matí i surto de casa, de tot menys desperta, amb poques ganes de fer res més que dormir i encara menys de viure, atreure la meva mirada cap al cel i fer que m'adoni que tinc sort de viure en un món com el meu, on hi ha coses tan misterioses i genials com una roca que vola i brilla anomenada Lluna, que m'ajuda a carregar...

Era tard, i la mare de la Madison dormia. Van entrar sense fer soroll i van anar a la seva habitació. Va treure un llit fet de sota el seu. - És el llit del meu germà. Vivia aquí fins fa un any però sempre el tenim fet per si vol tornar o fer-nos una visita. Va explicar amb un somriure. Era com si es coneguessin de tota la vida, tenien moltes coses en comú i parlaven sense vergonyes. Van estar gairebé tota la nit xerrant de mil coses, s'entenien l'una a l'altra. - Maddie, necessito un consell. Què faig ara? - No ho sé ben bé. D'una banda et diria que anessis a parlar amb l'Àlex i li diguessis que vas defensar el Matt perquè et va semblar el més just en aquell moment però de l'altra... t'aconsellaria que el fessis patir una mica per tal que vegi que ha de confiar més en tu, que pots tenir amics i que no només li faràs cas a ell. De fet, sentint-me en veu alta, et diria que fessis la segona opci...

Trying to describe a moment of my life is quite difficult for me right now. I have so many days in my memory but so little ideas of what to write about. I'm thinking of a day that happened about 16 years ago. I was a three-year-old girl like any other who was living her first day of school, for the second time. Yes, although I was 3, I had never gone to kindergarden, but had gone to school one year before I was supposed to. Don't believe I was very intelligent, even though I hope so, that wasn't the reason why I was there. When I was 2, my parents started looking for a kindergarden for me to go to, but there wasn't any which had the schedules they needed. All of them closed before they could pick me, so they went to the scool I was supposed to go one year later. They talked to the teacher in charge and the only condition was I couldn't need to wear baby napkins so, since by that time I didn't, I kind of passed the test, and started school. I don't remembe...

Yesterday I missed but today let's do something mixed. I wrote a bit of Wrong place, wrong time, and also Escac i Mat, hope you enjoy! - I just... I just know it, I opened it without a key or any effort - he was nervous, he didn't have the answers they wanted and was affraid for then to think he was guility of whatever had happened inside the house. - Do you know why it was open or who opened it? - No, I didn't see anyone while I was there. But what has happened in that house? Is Ton ok? - So you don't know? - No, of course not. He was just my colleague at work. Please, tell me what happened. - He has disappeared. He was probably abducted. - What about his parents? And why would anyone abduct him? - They weren't there that night, they had left to a little house in the Pyrenees. It looks like they knew he'd be alone. Do you know any reason why someone would do it? - No. Unless... - Unless what? - He has working on a case which was quite a big trouble. ...

- No és culpa teva Laura. Tu només has intentat ajudar el que estava en una situació pitjor, no et sentis malament. A més, si s'han barallat és cosa seva. - Però no he entès al final... es barallaven per mi o per tu? La Laura va trencar a riure en mig dels plors. La situació vista des de fora resultava còmica i trista alhora. - No ho sé, la veritat. - Va dir la Madison, també rient.- Crec que el Matt es barallava per tu i l'Àlex... lluitava encegat sense saber gaire perquè. Suposo que ell pensava que el Matt ho havia fet per revenja i que era per mi, però ha vist que era per tu i s'ha confós tant que ha estat pitjor. Ja saps que els homes... si els parles de més d'una cosa alhora es posen nerviosos, pobrets. La Madison intentava tranquil-litzar la Laura fent-la riure, i ho estava aconseguint. - Jo pensava que el Matt i jo erem només amics i que era també el que ell volia. Però la veritat ...

Va admirar el paisatge. El cel estava tenyit de tons rosats i ataronjats per la posta de sol. Encara es veia una punteta vermella de l'astre que s'amagava rere les muntanyes. Com cada dia, va pensar. Però hi ha dies imprevisibles, aquell n'era una mostra. Potser les coses no estaven tan clares com semblaven. Potser tot podia canviar sense previ avís. Al dia següent va anar a la feina apreciant més els petits detalls. Va seure a la seva taula i va donar una volta a la cadira giratòria tot pensant. Estava absort mirant per la finestra quan va arribar la Natàlia. Li portava el cafè, com cada dia. Sempre que ella li deixava sobre la taula ell li tirava una mirada fugaç, misteriosa, això atreia les dones però tenia les defenses baixes i el fet d'estar una mica enyorat per si marxava l'estava canviant. Així que es va limitar a somriure i a dir un sincer "gràcies". Malgrat que a ella la va sorprendre el canvi, va marxar sense dir res...

I'm doing day 2 again because I'm following someone's "rules/tips, etc..." and I get the mails quite late so, in orther to go at a time, I'll repeat this one :) This commitment isn't about writing anything specific so... today I've decided to write a little bit of Escac i Mat (which is not the part I published) but anyway, I wrote my 500 words (aproximately). One more day!!