De tot i de res

Quizás, quizás, y tan solo quizás, lo que me pasaba por la cabeza al volver a casa aquella noche de frío invierno era algo más que una simple idea. Llevaba rondando mi cabeza más de dos años, y tenía la sensación de que no lo podría contener durante mucho más tiempo. La pena se mezclaba con la rabia y la rabia se convertia en impotencia pero todo ello, acababa en felicidad. Demasiados sentimientos para gestionarlos todos a la vez. Yo creía que estaba bien pero, por alguna razón, aquella noche se me vino encima. Todo de golpe, sin previo aviso. Empecé a llorar sin ninguna esperanza de parar en un rato, así que decidí sentarme en el primer banco que encontré en el paseo de San Juan. Hacía viento y en aquel banco estaba expuesta de lleno a él. Sentía como que me despertaba y daba vida. Una sensación extraña.

Después de haber navegado por mi vida durante más de 22 años, he llegado a la simple y terrible conclusión de que esta no es más que una carrera a contrarreloj contra el más perseverante enemigo que nos podamos imaginar. El tiempo. Día tras día buscamos la felicidad en la vida. Pero ya sea en los pequeños detalles o en la grandes cosas, toda acción, pensamiento u objeto que nos pueda aportar felicidad requiere tiempo. Tiempo y, en la mayoria de casos, dinero. Es de saber general que existe la creencia, acertada o no, de que el dinero no da la felicidad. En mi humilde opinión, este estamento es parcialmente verdadero, pero no del todo. Tengo la idea de que la vida sin un mínimo de dinero no permite llegar a ser completamente feliz. Todo el mundo es temporalmente feliz por una sorpresa o un detalle diferente. Pero sin las necesidades mínimas cubiertas, no se puede esperar alcanzar la felicidad en su totalidad.  Este ...

Canto, camino, estudio, pateixo. Penso, evito, escolto, continuo. La majoria de persones que estem a Catalunya, vivim la situació política de la manera que ens permet la rutina. Sigui quina sigui la nostra opinió, no tenim més remei que, en moltes ocasions, deixar els sentiments que ens provoca de banda i seguir amb el dia a dia com si res no passés. No és que ens sigui indiferent, no és que no tinguem les idees clares, la qual cosa també és possible en alguns casos, simplement, no ens podem permetre deixar la vida de costat. Mentre tot això passa, les persones necessitem seguir menjant, treballant, estudiant, perquè la vida no s'atura pel fet que la situació política sigui complicada. Nosaltres seguim com sempre però pensant coses diferents. Hi ha qui pateix, hi ha qui gaudeix. Hi ha qui es desespera i hi ha qui somia amb el que pot passar. Ningú sap com acabarà, el que sí que sabem és que la...

Dies com avui em fan ser, en certa manera, bipolar. D'una banda, el cel gris, la pluja que m'empapa en l'inevitable recorregut cap al bus, l'ambient carregat, em posen de mal humor. Sento que les coses escapen al meu control, que tot pot esdevenir una mica més complicat del que és habitual simplement a causa del clima. I tan fàcils que resulten les coses quan fa sol! D'altra banda, em meravella el poder del món. La meteorologia és quelcom que intentem estudiar però que no arribem a dominar. Que podríem arribar a predir però mai podrem controlar. Aigua que cau del cel, electricitat que baixant dels núvols, peixos que plouen, gel des del cel... Si ho penso fredament, al menys per mi, segueix sent com màgia. Ha de ser molt dur viure en una zona afectada per un huracà, tsunami o terratrèmol. Però la força que demostra el vent en un huracà, i pensar que els altres dos estan causats pel moviment de la terra, sota el...

Estimats professors i professores, Fa molts i molts anys que no veig a la majoria de vosaltres però, per alguna raó, he sentit la necessitat d'escriure-us aquesta carta. Recordo aquells anys de la meva joventut, o més aviat infantesa, que vaig passar a la Salle i a l'Institut amb certa nostàlgia. L'estona del pati, els jocs infantils, les assignatures... Però sobre tot, els professors. No hi ha res com el tracte proper i amable dels mestres de parbulària, primària, ESO i batxillerat, que precedeix el fred tracte d'alguns dels professors de la universitat. Només alguns, per sort. Volia donar-vos les gràcies a tots i a totes perquè sou els que heu fet de mi la persona que sóc ara. Sou els que vau donar l'empenta als meus somnis, i els que m'heu encoratjat a seguir el meu camí. La gent no s'adona del poder dels professors, no és una professió suficientment reconeguda. Teniu a les vostres mans l'honor i la responsabilitat de donar forma a les fu...

Notar el pas del temps, veure com les coses passen sense poder controlar-les, sentir com tot ha canviat i alegrar-se que la vida sàpiga que tot acabarà bé abans que nosaltres ens ho haguem plantejat.

Un dilluns com qualsevol altre, jo estava al mercat buscant alguna cosa per pispar. Tenia gana i feia dies que no tenia què menjar. Acabava de clavar la primera mossegada a una poma vermella i suculenta i li havia robat una bossa de monedes a una dama excessivament empolainada. Portava perruca i un d'aquests vestits que fan que només pugui passar una persona per tota l'avinguda. Feina fàcil. I de sobte ve un home i m'intenta robar la bossa. Aquell home no sabia amb qui es ficava. Era un pirata, i no un pirata qualsevol. Era el Capità Barbosa. Jo sempre havia volgut ser-ho i, de fet, sempre he cregut que se'm donaria bé. Sóc bon lladre i ambiciós, desitjós de diners i capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir-ne. I si algú està disposat a pagar prou, puc ser molt obedient, gran qualitat per un mariner. Doncs això, estava jo, amb la meva poma, i em va robar la bossa de diners. Enrabiat com mai, em vaig posar a perseguir-lo sigilosament​, fins que el vaig poder arr...

Cavalgàvem les onades a la velocitat del vent, esquivàvem bucs anglesos i atacàvem  comerciants. És la vida del pirata... Temeraris, astuts, perillosos, temuts. Però també tenim punts febles. La beguda, el joc o un extra de seguretat ens ho poden fer perdre tot en una sola nit. I això és el que em va passar. Per sort, encara no era prou conegut com per acabar a la foguera. Em trobava a l'Illa Tortuga, amagatall de pirates i font d'embolics. Estava jugant a cartes amb altres pirates i m'havien deixat pelat. No em quedava ni una sola moneda, però jo volia seguir jugant i intentant recuperar els meus diners. M'hi vaig jugar la llibertat. Tot el que tenien per la meva llibertat. Si guanyava, ho recuperava tot. Si perdia, podrien fer de mi el que volguessin. I vaig perdre. Una part de mi, molt al fons de la meva ànima, tenia l'esperança que simplement em fessin treballar d'esclau. Hi ha moltes feines a fer en un vaixell que ningú vol fer, i les faria sense cob...

Hi ha paisatges que són bonics els miris com els miris. La majoria, de fet. Una ciutat, el mar, la muntanya, el cel... Quan fa sol i hi ha bona visibilitat, els colors brillen i les formes destaquen. Tot té una esplendor pròpia que atrau de manera inexplicable. Quelcom que fa que no vulguem deixar de mirar-ho i intentem impregnar la nostra retina amb la imatge per tal de recordar-la sempre. Quan hi ha boira, els paisatges es monotonitzen. Els colors es suavitzen i enfosqueixen, les línies i formes es tornen difoses i sembla que, de sobte, el món hagi tornat a l'època del blanc i negre. Tot això, donant un aire fantasmagòric, especialment a les muntanyes i edificis a grans altures, que solen estar envoltats de núvols però sobresurten de la imatge amb majestuositat. Qualsevol edifici mitjanament antic, en una postal així, sembla un castell encantat. Encara així, hi ha meravelles de la vida que, unides, poden formar-ne una de n...

Cassini was doomed. NASA had made a hard decission, but it was more important to save Saturn's moons than continuing the mission for some little months. The mission had had great results, especially the discovery of Encedalus as a potencially habitable moon. An icy satellite with an unexpected underground. An ocean with the elements that form life. Twenty years ago Cassini left the Earth to study Saturn and its moons propulsed by nuclear energy. After all this time, it was running out of fuel and, whenever this would happen, nobody knew where it might head to. To prevent it from crashing against one of the moons,  NASA thought of using Titan's gravity to redirect it without consuming any fuel and send it to its last adventure. A group of orbits around the planet that would end with the spacecraft burning in its atmosphere. The remaining fuel was going to be used to point Cassini's communications array to the Earth so it could send the maximum information available until th...

We are in a global world where no colours, religions, beliefs or political positions should matter. We are all people, of either the same or different age, race or football club. So what? I think people, in general, don't see that we should all take care of each other. We ought to help those who are like us, and we are all humans! How can we be able to let people die of starve all over the world, let wars happen without trying to stop them, not feel sad and try to help when a natural disaster destroys a whole city, or even country? It looks like we care more about plants and animals than our same kind. It looks like the more global we become, the more technological we get, the less we care about others. We might have to stop communicating and start acting because, the more we know, the less we do. And that, either doesn't make any sense or shows how little humans we are. Never mind if it's our species. We don't realise we are in a small world and in some way or anoth...

Cada día es una nueva esperanza, un nuevo mundo, una nueva oportunidad. Sin que nos demos cuenta, al levantarnos, le estamos diciendo a la vida que queremos seguir viviendo un día más pero, en cambio, nos gustaría poder cambiar nuestra rutina para ver y sentir algo nuevo, vivir una sorpresa. Aún siendo aparentemente iguales, no todos los días lo son, pues cada pequeño detalle es capaz de mostrar un atisbo de la belleza que el mundo oculta y muestra solo a los que quieren ver. El cielo, las nubes, el mar, los prados. Paisajes que evolucionan con el tiempo y hacen de algo bonito algo único, si se observa en el momento adecuado. Pequeños y agradables incentivos para seguir adelante. Esta mañana no quería salir de la cama. El sueño podía conmigo y, aunque me gusta lo que hago, no tenía fuerzas para levantarme, pero lo he hecho. Al salir de casa solo he tenido que levantar ligeramente la vista para admirar el espect...

Hay cosas de las que no nos damos cuenta hasta que nos afectan, directa y negativamente a nosotros mismos. Resulta que, en Barcelona, los títulos de transporte, ya sean de uno o más viajes, se presentan en forma de tarjeta de cartón. Aún siendo algo muy negativo para el medio ambiente, ya que son desechables, normalmente su valor no asciende a una cifra considerable y, por tanto, se le quita importancia. El problema, no obstante, aparece cuando la tarjetita de cartón llega a valores de más de cien euros. Resulta que los títulos unipersonales, de duración entre uno y tres meses, son exactamente iguales que los de un viaje, haciendo muy fácil que se estropeen o rompan, especialmente durante tan largo periodo de tiempo. Debo reconocer que todo el mundo, tanto de TMB como ATM y TRAM, fue muy amable. Pero tuve que recorrer Barcelona durante toda una mañana por culpa de un conjunto de eventos desafortunados. Resulta que la máquina en l...

Everything has changed a lot since the raid in the castle. When, having Mrs. Potts in the hands she told me Gaston wasn't good enough for me, I instantly felt she was right. I loved a man who wasn't ment to be with me. He was so egolatristical, and I needed a man who could love me as much as I loved him. A kind tender man with a big heart who could make me feel loved. And he wasn't that man. I didn't know if I would ever find my true love, but it didn't take long for me to find out. That same day, after I switched sides in the battle and the objects became people, I discovered there was someone interested in me. Someone I hadn't noticed about before. Stanley. Our Stanley. In the middle of the celebration, I saw a beautiful man, in an amazing dress, wearing such a quantity of make up I wouldn't almost recognise him. And I realised he was taking a glance on me. That , kind of glance. I looked around to see if he was checking someone else, but there was nobo...

Estava al metro esperant a la meva amiga, una noia mediterrània. Cabell llarg, arrissat de color castany fosc, tal vegada tenyit una mica pèl-roig. Probablement vindria amb una bossa marró de les seves, cinta llarga amb el jersei a sobre, penjada sobre l'espatlla. Texans, una samarreta blava i unes botes. I em vaig adonar del frenetisme d'una parada de metro. Un vaivé infinit de persones, la majoria desconegudes, que es troben fruit de la casualitat. Algunes amb pressa, altres amb calma. Però totes semblant formigues mogudes per un corrent, pel mateix camí, en la mateixa direcció. És curiós com un pot estar tranquil i nerviós alhora. Tranquil perquè està sol i aïllat en el seu món interior. Estressat perquè el soroll i el murmuri de fons de l'ambient s'acaben fent molestos amb el pas del temps.

En general, dependiendo del barrio y de las horas, Barcelona és una ciudad bastante silenciosa. Están los bares con musica y el murmullo que causan sus clientes, las discotecas, el metro, los coches. Pero en un miércoles a las diez y pico u once de la noche la ciudad, al menos la calle Josep Tarradellas, suele estar en silencio. Ayer la situación era parecida. Poca gente por la calle, silencio. Todo estaba en su sitio. Hasta que la calle enloqueció. Los gritos venían de todas partes, de todos los lados. Mirases donde mirases la gente era la misma, pero desde los balcones la gente expresaba su felicidad. Se ponían los pelos de punta solo de estar en medio. Casi daba miedo. Ayer el Barça jugaba una clasificatoria prácticamente perdida. Debía remontar un 4-0. Aún así, a sus fieles seguidores aún les quedaba esperanza. Esperanza que probablemente sí perdieron al marcar el PSG ya que, con un resultado de 3-1 y a falta de...

Tràgiques circumstàncies m'han dut, aquesta setmana, a reflexionar sobre la vida i la mort. Malgrat ser éssers minúsculs en un món d'imprevists, ens sentim segurs, aliens a tots els perills que el destí ens depara. Ens creiem envoltats de coixins, tot infravalorant els girs imprevisibles d'un univers que encara ningú pot dir que coneix. Voldria aclarir que no tinc una opinió clara sobre el destí. Crec en el lliure albir, alhora que, en ocasions, hi ha coincidències massa casuals com per a poder considerar que res ni ningú les ha provocades . Tornant al tema, l'atrafegat dia a dia, la pesada rutina, els fets típics, no serien el que són si no els visquéssim. Som afortunats d'ignorar o ser indiferents a tot el que ens pot passar. Som tan fràgils, i ens creiem tan forts, que una infinitat de persones comet imprudències que, si no sortissin bé, acabarien amb la seva vida. El món és una tr...