Salta al contingut principal

A la luz del alba

Cada día es una nueva esperanza, un nuevo mundo, una nueva oportunidad. Sin que nos demos cuenta, al levantarnos, le estamos diciendo a la vida que queremos seguir viviendo un día más pero, en cambio, nos gustaría poder cambiar nuestra rutina para ver y sentir algo nuevo, vivir una sorpresa.

Aún siendo aparentemente iguales, no todos los días lo son, pues cada pequeño detalle es capaz de mostrar un atisbo de la belleza que el mundo oculta y muestra solo a los que quieren ver. El cielo, las nubes, el mar, los prados. Paisajes que evolucionan con el tiempo y hacen de algo bonito algo único, si se observa en el momento adecuado. Pequeños y agradables incentivos para seguir adelante.

Esta mañana no quería salir de la cama. El sueño podía conmigo y, aunque me gusta lo que hago, no tenía fuerzas para levantarme, pero lo he hecho. Al salir de casa solo he tenido que levantar ligeramente la vista para admirar el espectáculo que me esperaba. Y es que, a la luz del alba, todo parece más bonito.

Las luces del cielo, escondidas tras el horizonte, proyectaban una cálida paleta de colores sobre las nubes más bajas. Al fondo, entre los edificios, un inicio naranja, brillante casi como el sol que, a medida que subía en el cielo y perdía fuerza, sin perder esplendor, daba paso a las nubes teñidas de rosa, como pinceladas improvisadas sobre un lienzo en blanco. Y después, a los colores azules que caracterizan las mañanas despejadas.

Una combinación perfecta de energía para la mañana. Si es la noche la que nos espera, la Luna pasa a ser la protagonista.

Ese semblantemente pequeño trozo de roca que vaga por el espacio a nuestro alrededor, es capaz de, a cada momento, mostrarnos la mejor versión de sí misma. Haciendo que, poder verla bailar rodeada de estrellas, sea un enorme placer día tras día. Su posado amarillento y los lejanos cráteres la hacen única e inimitable. Al igual que su impropio brillo característico, que ilumina las noches más oscuras y brilla por su ausencia unos pocos días del año.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nowhere can be somewhere

Sometimes you realise how far you can get if you really want to. Travelling through places I'd never been before I can see what's already been done. And if someone has been able to do this, ehy shouldn't I? Places that are almost like deserts, and which is probably what they were, have been converted to green and fertile soil with just water. But someone had to bring water to those lonely places which, despite having changed a lot are still lost in the middle of nowhere. I wonder who came here with the idea of changing it. I can only see lorries, roads and desert in here. I seem to be lost, lost in the middle of a planet which doesn't look like mine. How can even be possible for life to be somewhere like this, far away from everywhere, far away from any other kind life. All that shows if you want, you can, so if you have a project and really believe in it, why not give it a try? Same way someone got there and watered the soil, you just have to start planning your wor...

Estrelles en un cel de nit

Hi ha moltes persones al món, moltítssimes. Gairebé tantes com peixos al mar o arbres al bosc, però cadascuna és especial a la seva manera. Dia rere dia ens llevem i comencem una rutina que pot acabar sent desastrosa i cansada, o divertida i diferent, és quelcom que depèn de molts factors, suposo. Els dies dolents, portats a extrems i de manera repetitiva són, segurament, la causa del desànim permanent de moltes persones però, val la pena? Moltes vegades no ens adonem que tenim sort. Una família, uns amics, una feina... el problema és que vivim en un món materialista on això es valora molt menys del que es mereix. Però això és la vertadera essència de la vida, el motor de la felicitat i el que fa que puguem tirar endavant i aixecar-nos quan caiem en topar amb obstacles inesperats que, en moltes ocasions, acaben sent els detonants de coses bones. Ja que a vegades fan que ens esforcem per aconsegui...

Escac i mat (22)

Però llavors es va adonar que tampoc estava perfecte. Va notar com començava a faltar-li l'aire, va tossir, s'ofegava. La Diana es va despertar de l'ensurt i, després de prémer el botó per avisar l'enfermera, va sortir corrent al passadís crindant, demanant ajuda.  - Enfermera! Enfermera!  Per sort hi havia una enfermera allà mateix que va entrar per ajudar. - Calmi's, si us plau - Va dir a l'Albert mentre comprovava que tot estés al seu lloc.  Només era el tub de l'oxigen, se li havia col-locat sota el braç i no li n'arribava prou. Va aixecar-li el braç i al moment l'Albert va notar que li arribava l'aire. Va fer una inhalació llarga per recuperar tot el que necessitava i es va anar calmant lentament. Tossia, però de l'espant barrejat amb la falta d'aire. Ja estava bé. L'enfermera va marxar quan ja estava estable i tranquil una altra vegada. La Diana tenia la respiració accelerada i els ulls vermells però, tot i que...